El primer article sobre el que escriuré té a veure amb les tres categories amb les que he dividit el tema d’espai públic. Aquests temes son la gestió, la intervenció i el llenguatge.
Vull parlar sobre els espais connectors de la ciutat: els carrers, passeigs, avingudes, bulevards, passatges, etc. Aquests son de vital importància per la comprensió del vianant sobre el lloc. Son els estructuradors de la ciutat.
..GESTIÓ..En aquest tema, sota el meu punt de vista, els ajuntaments hi tenen la responsabilitat màxima.
..LLENGUATGE..Cal esbrinar els trets bàsics d’aquests eixos en cada cas i cal controlar la seva formalització des de l’administració en totes i cadascuna de les actuacions que s’hi facin.
Per múltiples motius son molts els encàrrecs que s’externalitzen per tal de projectar aquests eixos. I moltes les actuacions que s’hi fan, des del manteniment fins el planejament.
És obvi que l’administració no es pot dimensionar per executar la totalitat dels diferents projectes que cal redactar en certs moments de creixement. Però el que sí que cal és dotar-se de mecanismes per definir i fixar quins han de ser els trets fonamentals d’aquests eixos, que aquests criteris siguin el màxim d’objectius i funcionals en relació amb el lloc i garantir-los en totes les intervencions que s’hi facin.
..CONSTRUCCIÓ..M’estic referint bàsicament al material de les voreres, vorades, als elements urbans (mobiliari, enllumenat, reixes, canals, papereres, etc) i a l’arbrat. (Ja hi dedicaré un altre blocada a aquest tema). Els professionals contractats per desenvolupar aquests projectes solen adaptar-se amb força convenciment quan veuen que es tracta d’un raonament de ciutat. Però hi han casos obvis on sembla que a la manca de directrius municipals clares s’hi ajunta la poca sensibilitat en quan a l’adaptació a la ciutat i simplement no es posen al servei d’aquesta .
És clar que cal donar marge a la lliure expressió però és l’administració qui arbitra on i estableix com amb major o menor grau de diàleg. Podem construir la ciutat amb pedaços diversos creats per diferents “artistes”. Però el fil que ha de cosir a tots ells ha de ser el mateix. I la seva costura també. Tal i com ha escrit en Rafael de Cáceres Zurita ” Els plantejaments lingüístics o formals es dilueixen davant de la crítica del temps”. Diferents fils, desfan la costura.
Com un cobrellit, o un coixí, fet de pedaços (Patchwork). És més, fins i tot és bona i desitjable aquesta diversitat i varietat formal d’espais, però tots ells units per la mateixa costura.
Personalment, de la formalització d’aquestes estructures m’atrau l’aproximació a l’arquitectura vernacle. Amb això em refereixo sobretot a la pàtina d’anonimat que respiren. D’atemporalitat, de saviesa popular fins i tot. De semblar que son allà des de fa molt i molt de temps. Útils.
Les obres d’aquest tipus a l’espai públic, un cop acabades, harien de semblar anònimes, intemporals.
Quan un eix estructurant d’una ciutat esdevé “d’autor”, deixa de ser públic per convertir-se en un element estrany, aliè, artificiòs.
Això crec que dissortadament ha passat per exemple en força casos dels barris de Barcelona (i la gran majoria de municipis) des que el seu Ajuntament va renunciar a continuar tenint la centralitat del disseny de certs espais connectors de la mateixa i per tant va deixar d’exercir la responsabilitat de definir una ciutat sencera. Districtes, empreses públiques, diferents àrees, patronats, consorcis, tots ells treballant amb la millor de les intencions però, al cap i a la fí, intervenint tots ells en l’espai públic sense una coordinació clara donat que sobretot, no es té clar on estan aquestes costures de la ciutat tot confonent-les amb els pedaços.
línia de terra 