La transversalitat de l’espai públic és la seva gran virtut i a la vegada el seu gran defecte.Des d’un punt de vista pragmàtic i municipal l’espai públic és la integral de tot un seguit d’accions que des de moltes i diferents parts d’un municipi arriben a materialitzar-se en els nostres carrers i que per poc que ens hi parem a pensar ens resulten infinites. D’altres aspectes com: la incidència directa de la ciutadania en decisions tècniques de interès comú i el divorci cada cop més exagerat entre els professionals tècnics dels diferents àmbits i els polítics, son dos aspectes principals més que crec que des del mon municipal caldria reconduir quan abans millor.
· L’ORGANITZACIÓ MUNICIPAL:
Sincerament crec que aquí rau un dels mals dels que pateix avui el nostre espai públic. Aquest simple exercici purament empresarial de caire organitzatiu juntament amb la valoració del resultat final no s’ha fet en molts cassos i simplement s’ha anat avançant amb els anys incorporant més i més departaments i departaments, normatives, personal, codis, empreses noves, lleis, ordenances, criteris … tots sumant alhora amb la percepció no premeditada (i crec que molt desencertada) que l’addició directa dona millor resultat. Les estructures organitzatives municipals han acabat essent tant complexes que s’han fet ingovernables de cara a l’actuació efectiva i coordinada en aquest camp i la força del seny ha quedat apartada per d’altres equilibris polítics, administratius, financers, una mica tècnics també i sobretot de correlació de forces i poders.
Per tant, qualsevol programa que pretengui revisar la situació de l’espai públic d’un municipi cal que faci relació exhaustiva d’aquestes intervencions i avaluï en quina mesura aquesta suma d’accions incideixen en el resultat final del seu espai públic. L’objectiu final d’aquest exercici ens ha de servir sobretot per esbrinar si aquest resultat últim de ciutat que estem oferint als seus habitants és el que pretenem. Sovint ni se sap. Si bé és cert que resulta molt fàcil perdre’s en aquest laberint això no ens hauria de servir d’excusa.
Crec que a més, aquest procés, per anar bé, caldria repetir-lo sovint a totes les ciutats i pobles. No n’hi ha prou en fer-ho una vegada. Tant millor quanta més periodicitat.
(De fet, és el mateix que caldria que féssim com a persones amb nosaltres mateixos, però això ja seria d’un altre tema).
Dit d’un altre manera el que ja he explicat en aquesta introducció: no es pot tenir un mínim control d’allò que tothom gosa manipular. I la cosa no millora, ans al contrari, aquests “compartiments” cada cop son menys flexibles i imposen amb més rigidesa i vehemència els seus criteris i la intervenció que tots ells fan en l’espai públic és fa molt evident.
Però anant de cara a barraca: aquests “temes” estan organitzats en diferents Àrees depenent del municipi i solen ser els següents:
-
El Manteniment : Neteja, Pavimentació, Jardineria, Mobiliari, …
-
Els Serveis Municipals (Clavegueram, Enllumenat, …) i de companyies subministradores ( Elèctriques, Aigües, Telecomunicacions, Gas, …)
-
Els Serveis de Projectes i Obres integrals o sectorials.
-
Els elements urbans (el mobiliari, els llums, les vorades, reixes, etc)
-
L’accessibilitat.
-
La mobilitat. (transport públic, privat, vianants,..)
-
El planejament de petita escala. (Els plans puntuals de millora, reparcel·lacions,…)
-
I el planejament de gran escala. (Els nous creixements
(Cadascun d’aquests temes mereix per sí sol un capítol a part.)
D’aquí se’n desprèn la diversitat d’agents que tenen major o menor competència en l’espai públic.
Els agents, departaments, àrees, etc, que s’en deriven serien a grans trets :
MANTENIMENT (ENLLUMENAT, CLAVEGUERAM, JARDINERIA), SERVEIS (COMPANYIES) , URBANISME (PLANEJAMENT, GESTIÓ, DISICIPLINA,), PROJECTES URBANS I OBRES MUNICIPALS , MOBILITAT (DISSENY Ó GESTIÓ: POLICIA LOCAL), MEDI AMBIENT, EMPRESES MUNICIPALS (D’APARCAMENTS, D’HABITATGES, DE SERVEIS, DE REHABILITACIÓ), CONSORCIS (AMB D’ALTRES ADMINISTRACIONS, AMB PRIVATS), PATRONATS I, EN ALGUN CAS, DISTRICTES O TERRITORIS ESPECÍFICS…
Caldria crear una mena d’Àrea, Comissió Transversal, o el que fòs, que permetés que tota la resta treballés coordinadament en aspectes fonamentals del llenguatge, la forma i la construcció i que sobretot centressin els seus esforços en els eixos cívics estructurants de la ciutat.
LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA.
De la mateixa manera també cal reconèixer desencerts en alguna actuació fruit molts d’ells de l’excessiu zel dissenyador sobretot de les primeres èpoques de la democràcia, d’altres per la poca capacitat de diàleg amb el seu entorn o d’altres per la manca de interlocució amb el múltiples agents interventors en l’espai públic.
Això darrer, la por al fracàs, ha propiciat que en algun cas (cada cop més) s’hagi caigut en la temptació de derivar les decisions cap els ciutadans.
No fa massa (3 de març de 2009) Josep Maria Espinàs escrivia a el seu “Petit Observatori” de “El Periodico” “Que se la juguin els experts” ( http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20090303/que-juguin-els-experts/225391.shtml ) en referència a la que més tard seria la castrada decisió sobre la reforma de la Diagonal barcelonina. Espero que el silenci sepulcral al voltant dels processos de participació ciutadana que hi ha des d’aleshores sigui la mostra que ens estem repensant algunes coses.
Sota el meu punt de vista crec que cal fer entrar en valor les propostes ciutadanes en positiu. No sé per quina estranya i sociològica raó les masses son més fàcilment arrastrades cap a la reacció en contra que cap a l’acció constructiva. És molt probable veure fracassar projectes que gaudeixen del suport de la majoria simplement perquè aquesta resta callada i a l’hora d’explicar-lo només es mobilitza l’oposició.
A la vegada, o sobretot per això, s’ha perdut la capacitat pedagògica que ha de tenir l’administració en aquest camp. Cal administrar les demandes veïnals sempre sota el filtre d’interès comú, la viabilitat econòmica, temporal i qualitativa, la idoneïtat tècnica i explicar tot això molt bé.
La materialització d’aquest punt es fa palesa dia a dia amb l’aparició de més i més tanques privatitzadores de l’ús de l’espai per determinats grups (gossos, infants,botxes, gats!!!, avis, skaters, ciclistes, etc,). Cadda cop que en veig alguna recordo aquella pintada hippie que deia que el que cal és obrir portes i no construir tanques.
RECUPERAR EL DIÀLEG POLÍTIC-EXPERT
És evident que els millors resultats dels projectes de ciutats han estat sempre quan s’ha donat l’entesa d’aquest binomi. Penseu en qualsevol exemple de ciutat/territori que en algun moment de la seva historia hagi destacat pel seu creixement exemplar i sempre es donarà aquesta circumstància.
En els paràgrafs anteriors ja he comentat aquest fet. És ben curiòs i evident, però és així. Sovint hi ha una manca de confiança que me’n guardaré prou de dir que sigui injustificada perquè no seria cert, però que no per això no deixa de ser real. Si no es recupera aquesta confiança és literalment im-po-ssi-ble que un projecte de ciutat engrescador reïxi. Aquesta situació a més afavoreix l’aparició de tot tipus de personal mediocre que fa tècnicament (i irresponsable jo crec) possibles les concessions i demandes fàcils sense mostrar cap actitut crítica quan aquesta pugui exisitir.
De totes maneres ( i per contra del que tothom pensa ) aquest no és un mal únic de l’administració. I sinó llegiu l’assaig “Bon dia mandra” de Corinne Maier on descriu com la mediocritat i les estratègies defensives avancen i triomfen a les empreses d’arreu i cada cop amb més força. (personalment no el vaig poder acabar, em va deprimir enormement). Cal recuperar doncs aquesta sinergia que el pas del temps ha acabat “divorciant” el cos tècnic i el polític.
Properament: ELS BENS DE L’ESPAI PUBLIC. Salut i Bon 2.011 a Tothom.
línia de terra 
Hola:
abans de res saludar l’iniciativa i agraïr-te, Joan, que posis sobre (abans es deia el paper) la pantalla aquest mon de l’espai públic que com molt bé diagnostiques falta li fa des d’un temps ençà.
Agraïr-te també la dedicatòria d’en Puig i Cadafalch, que com bé saps he estat intentant entendre durant aquest darrers temps. He pogut constatar que tenir les idees clares, i la tenacitat per portar-les a terme, continua sent la clau per afrontar qualsevol projecte amb èxit. (aplicable a les dues bandes: els que les van aixecar i les que les van enderrocar). Malauradament estem en èpoques on les idees es dilueixen massa aviat.
….I a ixò és el que li està passant al nostre espai públic. Aquest retorn imprescindible al mon de les idees, allunyant-lo de gestions i gestós sobrers. Totalment d’acord amb la proximitat entre tècnic i polític. Cal, no només en aquest àmbit, simplificar, netejar. Segur que la complexitat defineix prou bé la societat actual, però també és cert que poder és l’hora de matisar-la. Les administracions sovint es mostren embriagades d’elles mateixes. En bona mesura, la causa per la que l?espai Públic s’ha desfondat. Crec que ara és l’hora de la GOMA (la d’esborrar, per suposat). Ara cal trobar qui la sàpiga fer anar. Les teves idees marquen el camí.
Fins aviat. Manel
Per cert, això d’escriure sobre negre transmet sensacions de màxima solemnitat…
M'agradaM'agrada
Manel, gràcies a tú per comentar l’article.
He pensat després d’escriure’l que potser és una mala manera de començar: parlar dels mals. Però després m’he tranquilitzat recordant allò que se’m va quedar gravat a l’universitat: sense un bon analisi no hi ha projecte.
I no sé si és bo aquest d’analisi però és el que al llarg dels anys de treballar des de dins dels ajuntaments se m’ha quedat.
Comença a ser divertit això de ser blocaire sobretot quan la gent us engresqueu a participar.
Si no hi ha participació tampoc està malament perque t’obliga a endreçar el coco i a pensar molt més els arguments.
Bé, MOLTA SALUT I BON ANY MANEL, i a tothom,
Joan
M'agradaM'agrada
Realment no és pot expressar millor la capacitat de considerar l’espai públic des de lo públic. Molt interessant.
Tanmateix, aquesta disciplina no es treballa a la universitat, els arquitectes en sabem molt poc, i ens sentim molt alienats els assumptes públics quan acabem els estudis. Això ens hauria de fer pensar. De la mateixa forma, hi ha un problema també estructural, la immaduresa de l’activitat ciutadana en mans d’uns serveis públics de qui s’espera molt, i a vegades massa. Ens hem acostumat a reclamar, qui més crida, qui més plora, qui més molesta… és qui més aconsegueix coses.
Un exemple: el moviment dels indignats. Expressen un sentiment de desafecció pública sobre els models polític i econòmic que ens empenyen, però alhora es mostren exigents amb el servei públic. No deixen de demanar un estat cada cop més omnipotent, sobre un control social. És a dir, controlar enlloc de participar, d’implicar-se realment. Amb afinitat, amb implicació, el control és innecessari.
Així ho crec.
Tanmateix, la responsabilitat pública, ha de fer tot allò que es pugui fer, i exemples com aquest article mostren eines imaginatives a explorar, que de ben segur poden acostar sinèrgies, i per participar la ciutadania ara indignada i desesperançada.
M'agradaM'agrada