“el poc suport que institucionalment, mediàticament i econòmicament s’ha volgut donar a aquest trascendental fet ha ajudat a caminar en la direcció que tot plegat està prenent i que ens porta a jugar aquesta partida decisiva en el camp més neutral de tots els possibles: L’ESPAI PÚBLIC.”
Moltes vegades tinc la sensació que els esdeveniments es posen d’acord per voler demostrar alguna obvietat.
És per mí, el cas de la consulta independentista que recòrrer el nostre país. Com a voluntari de la plataforma Barcelona Decideix haig de reconèixer que estic vivint una de les experiències més engrescadores, optimistes i vitals que hom pot viure en el camp del compromís social que hauria de tenir qualsevol persona amb la seva societat. Per un altra costat, el poc suport que institucionalment, mediàticament i econòmicament s’ha volgut donar a aquest trascendent fet ha ajudat a caminar en la direcció que tot plegat està prenent i que ens porta a jugar aquesta partida decisiva en el camp més neutral de tots els possibles: L’ESPAI PÚBLIC. I això a mí em convenç cada cop més del seu paper clau en la societat.
Haig de reconèixer que personalment vaig tenir els meus moments de dubte ( i fins i tot enuig ) en veure com ni mitjans de comunicació ni institucions públiques donaven cobertura en els inicis d’aquest procés a la nostra ciutat. I que vaig arribar a pensar que el fet de no poder realitzar la consulta amb la mateixa igualtat de recursos amb els quals disposa l’administració quan a ella li plau ( us heu parat mai a pensar en el dispendi de recursos humans, econòmics i d’infraestructura que respresenta qualsevol procés electoral per l’administracio? ), la condemnaria al fracàs. Però tot plegat es va esvair per complert el dia en que vàrem començar a recollir vot anticipat pels carrers de la Barceloneta. Tal i com resa el proverbi: “si la muntanya no va cap a Mahoma, Mahoma haurà d’anar a la muntanya”. I varem decidir ser actius sense esperar l’ajut de ningú. La qual cosa té un mèrit impressionant en els temps que corren on la gent té una actitut totalment passiva a la solució dels seus problems i tan sols es movilitza pel fet de protestar. Es va sortir a captar vot pels carrers i les places del marítim barri barceloní i la veritat és que aquí va ser on vaig sentir aquesta comunió de sensacions d’estar implicat en un moviment molt gran i sobretot diferent pel que té de construtiu i no de destructiu.
I com en les grans conteses ideològiques el poble ha prés el carrer. I això ja ha començat i encara s’està fent amb el vot anticipat arreu de la ciutat. I s’allargarà fins el 10 d’Abril que serà la festa final. Volíem fer una consulta el més semblant possible a un referendum oficial amb un dia on es concentrava tota la intensitat i el debat previ. Ens estàvem equivocant. No és una consulta qualsevol i per això pren una forma diferent. Pren el valor del seu capital principal: les persones que voluntàriament hi estan col·laborant i treballant a l’oficina pública dels nostres carrers. No us sorprengui si veieu una tauleta al carrer Astúries o a la Rambla del Carmel, als voltants de l’Estadi del Barça o al Pla de Montbau un dia qualsevol. Penseu que darrera d’això hi som un munt de gent apassionada per la democràcia i que ens creiem que la manera de resoldre els conflictes al mon pot canviar i de fet, ja està canviant. No ens confonguem més si us plau, el problema no és la consulta, ans al contarir, n’és una part de la solució. El problema està, no ens l’hem inventat nosaltres, hi és des de fa temps. Ni més, ni menys, volem contribuir a resoldre’l de la millor manera que sabem.
Un èxit o un fracàs. A títol personal ja està sent un éxit. Us dono simplement una dada: a dia d’avui, en el total del país, ja han votat afirmativament per la independència a l voltant de 575.000 persones. Amb aquest nombre de vots a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, seriem la segona força política gairebé empatats amb PSC. I aquest esplèndid resultat quan encara no s’ha votat a tot el territori, incloent la capitat d’1,4 milions d’habitants i, com deia abans, sense cap tipus de suport mediàtic, econòmic ni institucional. No m’estranya que faci por a alguns. Deia Gandhi: ” primer t’gnoraran, després se’n riuran de tu, per últim t’atacaran. Llavors, hauràs guanyat”.
No em vull estar de dir tampoc que és molt gratificant quan entres en contacte directe amb la realitat sense cap filtre. M’he adonat de dues coses. L’una que no és un tema menor aquest del sobiranisme per la majoria de la gent. Evidentment que hi ha preocupació per començar a sortir de la crisi, però un cop superat aquest primer debat tothom és sensible a la pregunta sobre la possibilitat de poder decidir si tenir un estat propi. I molt. Per un costat o per l’altra. Per resumir-ho diria que tothom té criteri al respecte. I, un cop ja ets en la conversa i la despulles de tendències, queda tan sols el fet de radicalitat democràtica: “Tan sols et demano un SI, un NO, o un Blanc.” Això és bó per tothom.
Senyores i senyors, la festa de la democràcia directa i participativa està servida. Us quedareu al sofà?.
totes les fotos del web: http://www.barcelonadecideix.cat
Estic molt d’acord amb tu! a més vull destacar dues coses més. La primera és que personalment no havia viscut un optimisme tan gran per un projecte des de Barcelona’92 i els voluntaris Olímpics. La segona és que estic segur que amb la gent tan fantàtica que està treballant en la consulta No es pot fracassar, serà un EXIT Únic.
M'agradaM'agrada
Ja hi estem guanyant Cesc. I ens queden 3 mesos super-intensos. Tinc la sensació que aquests dies els explicarem als nets.
Salut Company i gràcies pel comentari.
M'agradaM'agrada
Des de la primera consulta a Arenys de Munt estem vivint uns fets històrics. Sense precedents. I després del 10 d’abril seguirem, amb noves iniciatives per potenciar el capital humà i la il·lusió de la bona gent mobilitzada per aconseguir el reconeixement del nostre dret nacional a l’autodeterminació i, doncs, la independència. La Coordinadora Nacional per la consulta ja hi està treballant. Val la pena difondre els acords del seu darrer plenari, del passat 11 de desembre a Nou Barris de Barcelona:
El plenari de la coordinadora nacional per la consulta sobre la independència que s’ha celebrat avui a Barcelona ha decidit com a punts més importants.
1. Constituir la Coordinadora nacional com a entitat i realitzar tots els tràmits legals per aconseguir-ho al més aviat possible, adoptant uns estatuts adequats als objectius de la coordinadora.
2. Donar suport a les consultes que estan pendents de realitzar-se, especialment Terrassa i Barcelona.
3. Donar suport explícit a Barcelona i concretar l’organització d’aquest suport.
4. Demanar a tots els pobles que han de fer la consulta que la facin el mateix dia que Barcelona de manera que la consulta de Barcelona clogui l’onada de consultes com a capital del nostre país.
5. Aprovar que l’Assemblea d’immigrants pel dret de decidir formi part de la Coordinadora Nacional.
6. Refermar el compromís de la coordinadora per treballar per la independència de Catalunya.
7. Aprovar un full de ruta a seguir per després de la consulta de Barcelona, el primer punt del qual passa per donar suport i participar en la conferència nacional per a l’Estat propi, com a pas previ a la constitució de l’Assemblea nacional catalana.
El proper plenari es farà a Sant Feliu de Guíxols, el proper dia 29 de gener de 2011
M'agradaM'agrada
Caram Humbert,quin comentari tan ben il·lustrat.
Desconexia aquests punts aprovats i t’haig de dir que especialment els punts 6 i 7 son encoratjadors per que projecten la fita cap al futur. Ja estem pensant en el seguent pas. És una manera de fer, la mirada lluny!.
Una altra cosa guanyada en aquest camí: conèixer gent com vosaltres.
Salut!
Joan
M'agradaM'agrada
Reflexions potents i interesants Joan, que mes d’ un cop hem tingut ocasió de comentar i trobo que acertadament es bo posar en escrit.
Esperem que aquest ESPAI PÚBLIC del que parles ,que ara s’ ens ofereix com l’únic mitja de relació amb la nostra societat ens permeti desenvol·lupar les nostres accions de cara a fomentar la participació ciutadana. Una altra cosa fora el debat, doncs això no sempre és fàcil quan existeixen causes diferenciades, i perqué no dir-ho enfrontades.
Penso que el debat més important que s’ hauria de generar a partir de l’ 11 d’ abril, independenment de l’ anal·lisis dels resultats que segur que seran bons, és preguntar-nos el perquè la gent que no hi està a favor de l’ INDEPENDÈNCIA, senzillament NO VOTA. Perquè els hi fa por l’ expresió pública de la voluntat del poble.
Hom pot pensar que la formulació de la pregunta porta implícita la resposta.
El procés de la Consulta és únic i està obrint una via cap a la sobirania nacional més forta i profunda que qualsevol procés, més fort inclòs que un procés de lluita armada, perquè a diferencia d’ aquests altres procesos (i penso amb el basc), el nostre té virtuds terapèutiques, doncs aquest és un procès net, obert, democràtic i participatiu. Per això i perque encomana a tothom a una sola cosa: A PARTICIPAR-HI. I un cop allà hom és LLIURE (que no és poc i aquí entrem tots nosaltres, els voluntàris) de dir la seva.
Nosaltres, (la consulta per ser més honrats) sóm el MITJÀ.
Després , cóm podria haber arribat a escriure el desaparegut,(i estimat) Jesús Moncada, la FI caurà tossudament i inexorable pels costeruts camins de la història.
Salut .
M'agradaM'agrada
Gran Moncada sí senyor. Com tiren les arrels eh Jaume?!!. És molt engrescador veure els comentaris de tots els que heu respost. Tots/es voluntaris/es d’aquest moviment democràtic.
Avui en Lluís ens ha enviat una notícia que penso jo que també és indicadora que anem bé. La fundació CatDem (de CDC) s’ha apuntat al carro. Malgrat no siguem sensibles a alguns plantejaments del partit que ara governa, hem comentat moltes vegades Jaume que la Fí de la que parla la cita de’n Moncada vindrà el dia que es sumi sense por aquest sector. Molt important. Només cal veure el ressó mediàtic amb que ha comtat la notícia.
Bé, sembla que facin algun gest i que es comenci a visualitzar l’esperit de l’inolvidable 10 de juliol.
Anem bé.
M'agradaM'agrada
Sempre ha estat el carrer la clau de volta d’un procés de canvi positiu en l’organització de la societat. Per això sóc de les que penso que la ciutat s’hauria de poder “llegir” com abans es llegia la història sagrada a les portalades i als interiors de les esglésies: la ciutat hauria d’explicar a través dels seus monuments i a través de molts altres elements a inventar o a estendre, els seus llocs i els fets decisius, el patrimoni immaterial que han generat en la literatura, en la pintura en el cinema o les claus de la història i dels fets que han marcat la seva forma: Crec que a l’espai públic només hi ha un element que totes les ciutats tenen en aquest sentir i que per sort ara ja es comença a valorar. Es tracta de les humils plaques de noms de carrer que a més de ser essencials per a la vida quotidiana de la ciutat orietnatn la seva gent i els visitants, són testimoni del que els ha interessat als conciudadans: els noms dels carrers expliquen sovint la història del lloc: recordo així de cop el Carrer de França de Castellterçol, on es va instal•lar l’important contingent de nouvinguts occitans al s. XVII i on va viure un bandoler Antoni Terns que va aterrir els caminants del camí ral de Barcelona a Manresa. No dubto que tot a Barcelona és un lloc literari o un lloc “polític”. A Sabadell vam estudiar la vaga general de 1976 que va bloquejar tota la ciutat durant un període important: carrers i llocs van ser el testimoni de greus confrontacions entre el poder i la gent reivindicant la democràcia. En Fraga Iribarne proclamava “la calle es mía” i mentre tant gent de bé (mestres, mares, pares, obrers, veïns) van deixar-hi la pell per recuperar els “carrers de la democràcia” però no només a Sabadell i Vitòria on Fraga es va esmerar a apallissar els seus ciutadans (i es va posar 4 morts més a l’esquena a Vitòria que van ser plorats per “Campanades a mort”), a tot arreu els carrers eren conquerits contra el règim per la democràcia.
Les consultes son de nou això mateix: la presa de possessió del carrer per la democràcia en allò que va quedar pendent o posposat en aquell moment: el dret a decidir, la sobirania del poble. Aquesta és la pitjor de les imperfeccions que es van acceptar en el pacte de la transició i que només va tenir un perdedor: Passades les consultes s’hauria de posar un testimoni en el lloc o en els llocs claus de cada una d’elles l’episodi més viscut.
M'agradaM'agrada
Teresa,
moltes gràcies. Ja no pel comentari, jo diria que pel teu article. Deu n’hi dó !!!. És veritat que fan molt de goig les ciutats que de les plaques dels seus carrers en fan història.
És la clau de volta (mai millor dit) de les noveles com “L’esglesia de Mar” que fan que puguis recòrrer els escenaris a posteriori i literalment t’integris amb les pedres.
La veritat és que la història és apasionant però reconec que no en sé massa. Mai n’he tingut prou facilitat. Suposo que ho fa la meva pròpia manera de ser de pensar més en el futur i viure el present. Per exemple quan justifico les meves pròpies idees sobiranistes mai ho intento fer des de la història. Per mí sempre pesa més la realitat actual i sobretot, sobretot, la diferent manera de veure el mon, el futur. Per mí aquí rau l’autèntic tret diferencial.
Aquest darrer raonament és la base d’un dels articles que tenia “en cartera”.
No li trec gens d’importància a la història, ens ensenya qui som i això és molt important.
Però tornant al fil de l’article, i per acabar, estic convençut que estem fent història amb la consulta. I no solsament pel futur del nostre país.
“The times are changing” que deia l’amic Bob.
M'agradaM'agrada