L’espai públic decideix

“el poc suport que institucionalment, mediàticament i econòmicament s’ha volgut donar a aquest trascendental fet ha ajudat a caminar en la direcció que tot plegat està prenent i que ens porta a jugar aquesta partida decisiva en el camp més neutral de tots els possibles: L’ESPAI PÚBLIC.”

Moltes vegades tinc la sensació que els esdeveniments es posen d’acord per voler demostrar alguna obvietat.

És per mí, el cas de la consulta independentista que recòrrer el nostre país. Com a voluntari de la plataforma Barcelona Decideix haig de reconèixer que estic vivint una de les experiències més engrescadores, optimistes i vitals que hom pot viure en el camp del compromís social que hauria de tenir qualsevol persona amb la seva societat. Per un altra costat, el poc suport que institucionalment, mediàticament i econòmicament s’ha volgut donar a aquest trascendent fet ha ajudat a caminar en la direcció que tot plegat està prenent i que ens porta a jugar aquesta partida decisiva en el camp més neutral de tots els possibles: L’ESPAI PÚBLIC. I això a mí em convenç cada cop més del seu paper clau en la societat.

Haig de reconèixer que personalment vaig tenir els meus moments de dubte  ( i fins i tot enuig ) en veure com ni mitjans de comunicació ni institucions públiques donaven cobertura en els inicis d’aquest  procés a la nostra ciutat. I que vaig arribar a pensar que  el fet de no poder realitzar la consulta amb la mateixa igualtat de recursos amb els quals disposa l’administració quan a ella li plau ( us heu parat mai a pensar en el dispendi de recursos humans, econòmics i d’infraestructura que respresenta qualsevol procés electoral per l’administracio? ), la condemnaria al fracàs. Però tot plegat es va esvair per complert el dia en que vàrem començar a recollir vot anticipat pels carrers de la Barceloneta.  Tal i com resa el proverbi: “si la muntanya no va cap a Mahoma, Mahoma haurà d’anar a la muntanya”. I varem decidir ser actius sense esperar l’ajut de ningú. La qual cosa té un mèrit impressionant en els temps que corren on la gent té una actitut totalment passiva a la solució dels seus problems i tan sols es movilitza pel fet de protestar. Es va sortir a captar vot pels carrers i les places del marítim barri barceloní i la veritat és que aquí va ser on vaig sentir aquesta comunió de sensacions d’estar implicat en un moviment molt gran i sobretot diferent pel que té de construtiu i no de destructiu.

I com en les grans conteses ideològiques el poble ha prés el carrer. I això ja ha començat i encara s’està fent amb el vot anticipat arreu de la ciutat. I s’allargarà fins el 10 d’Abril que serà la festa final. Volíem fer una consulta el més semblant possible a un referendum oficial amb un dia on es concentrava tota la intensitat i el debat previ. Ens estàvem equivocant. No és una consulta qualsevol i per això pren una forma diferent. Pren el valor del seu capital principal: les persones que voluntàriament hi estan col·laborant i treballant a l’oficina pública dels nostres carrers. No us sorprengui si veieu una tauleta al carrer Astúries o a la Rambla del Carmel, als voltants de l’Estadi del Barça o al Pla de Montbau un dia qualsevol. Penseu que darrera d’això hi som un munt de gent apassionada per la democràcia i que ens creiem  que la manera de resoldre els conflictes al mon pot canviar i de fet, ja està canviant. No ens confonguem més si us plau, el problema no és la consulta, ans al contarir, n’és una part de la solució. El problema està, no ens l’hem inventat nosaltres, hi és des de fa temps. Ni més, ni menys, volem contribuir a resoldre’l de la millor manera que sabem.

Un èxit o un fracàs. A títol personal ja està sent un éxit. Us dono simplement una dada: a dia d’avui, en el total del país,  ja han votat afirmativament per la independència a l voltant de 575.000 persones. Amb aquest nombre de vots a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, seriem la segona força política gairebé empatats amb PSC. I aquest esplèndid resultat quan encara no s’ha votat a tot el territori, incloent la capitat d’1,4 milions d’habitants i, com deia abans, sense cap tipus de suport mediàtic, econòmic ni institucional. No m’estranya que faci por a alguns. Deia Gandhi: ” primer t’gnoraran, després se’n riuran de tu, per últim t’atacaran. Llavors, hauràs guanyat”.

No em vull estar de dir tampoc que és molt gratificant quan entres en contacte directe amb la realitat sense cap filtre. M’he adonat de dues coses. L’una que no  és un tema menor aquest del sobiranisme per la majoria de la gent. Evidentment que hi ha preocupació per començar a sortir de la crisi, però un cop superat aquest primer debat tothom és sensible a la pregunta sobre la possibilitat de poder decidir si tenir un estat propi. I molt. Per un costat o per l’altra. Per resumir-ho diria que tothom té criteri al respecte. I, un cop ja ets en la conversa i la despulles de tendències, queda tan sols el fet de radicalitat democràtica: “Tan sols et demano un SI, un NO, o un Blanc.”  Això és bó per tothom.

Senyores i senyors, la festa de la democràcia directa i participativa està servida. Us quedareu al sofà?.

totes les fotos del web: http://www.barcelonadecideix.cat