Catalunya ja ha decidit. No li penso donar més voltes a aquest tema. La meva conclusió vers la consulta sobre la independència de Catalunya és que ens hem legitimat nosaltres mateixos per començar a projectar el futur Estat Català.
El poble, al marge totalment de les institucions públiques (fins i tot “malgrat” les seves traves) s’ha preguntat a ell mateix al voltant d’aquesta qüestió. Un fet mai vist en la història sobre una pregunta d’aquesta transcendència. La mobilització de l’independentisme ha estat espectacular. Ha quedat més que demostrat que no hi ha cap altra qüestió al nostre país capaç de mobilitzar tantíssima gent.
La Unió Europea va posar la doble condició a Montenegro d’obtenir el 50% de vot favorable amb una participació mínima del 55 % del cens per assolir la independència. Traslladant aquestes condicions mínimes al cens d’1.100.000 persones majors de 18 anys de Barcelona caldrien 302.500 vots favorables per assolir aquest objectiu. La nostra Consulta sense ser oficial, sense cap mena de suport mediàtic (més aviat silenciada, menystinguda i prohibida), ni els inmensos recursos materials i humans amb els quals comta una cita electoral oficial, i amb els minsos recursos econòmics dels propis ciutadans i entitats que l’organitzaven enmig d’una forta crisi, va obtenir 235.000 vots favorables. Amb les mateixes condicions que una cita oficial no seriem capaços d’aconseguir 70.000 vots favorables més?. No s’en parli més. Dono per liquidades les crítiques que he sentit durant tota la meva vida sobre l’ interés minoritari del poble per el tema de la independència.
Dono també per acabada la pedagogia vers Espanya. Després de més de 100 anys explicant-nos i de l’esforç, desgast i temps invertit en el darrrer intent d’arribar a un acord amb la llarga travessia de l’Estatut entenc que invertir més energia en fer-me entendre és d’una inutilitat absoluta. Personalment passo a l’acció dins de casa. Tot l’esforç el concentraré amb els meus.
El fet d’haver participat activament en l’organització de la Consulta ens ha permés moltes hores (però moltes i moltes) de contacte a peu de carrer amb els nostres conciutadans. N’hem sentit de tots colors. Aquest bagatge ens ha de servir per analitzar els punts forts i els punts dèbils que hem detectat en aquest autèntic estudi de mercat. I precisament un dels punts (d’entre molts d’altres) que varen propiciar l’enlairement del fenòmen va ser quan la ciutadania va detectar la no interferència en la direcció del procés per part dels partits polítics. Crec que un dels debats més seriosos que cal a partir d’ara és precisament aquest: el paper dels partits polítics en el decurs del que ens queda per caminar. La meva opinió en aquest sentit és que els partits han de caminar de costat amb el moviment, ni davant, ni darrera, de costat. Han de continuar tenint l’actitut generosa que exemplarment van tenir-ne uns quants (uns més que d’altres, i sobretot un) durant el procés de la consulta sabedors que la causa final jugava a favor de les seves conviccions i ideals i sumava en aquesta direcció. I no em refereixo precisament els que formen part del govern de la ciutat fins el moment d’escriure aquest article.
I ara qué?.
Ja sabem que volem construir-nos un nou estat. Doncs comencem a projectar. Comencem a definir-ne els trets generals. Traslladant això al mòn de l’arquitectura seria com definir-ne la volumetria i l’estructura principal. Fem l’avantprojecte.
“Hem de tenir molt clar que l’objectiu és assolir el primer govern del nostre estat i hem de posposar les baralles i divisions per quan sigui l’hora d’escollir-ne el segon.”
Si el que volem és ampliar la massa crítica dels partidaris de l’estat propi necessitem començar definint aquests trets. No els podem vendre fum a aquells que volem i necessitem per construir el destí de tots . Hem d’arribar a un consens en temes estructurants d’entrada. Hem de tenir molt clar que l’objectiu és assolir el primer govern del nostre estat i hem de posposar les baralles i divisions per quan sigui l’hora d’escollir-ne el segon. No podrem avançar sino som capaços de posar-nos d’acord en 4 ó 5 eixos bàsics.
De l’experiència de l’autèntic “estudi de mercat” de la Consulta proposo que els propers mesos i dins del marc de l’Assamblea de Catalunya i de les seves entitats territorials comencem a posar-nos d’acord en consensuar els seguents temes de cara a poder oferir garanties als propers sectors a incloure en el projecte. Proposo:
– Identitat: que caldrà per obtenir la nacionalitat catalana.
– Llengua. Quin paper hi tindran les altres llengues parlades al territori.
– Quins son els beneficis d’administrar els nostres recursos.
– Quina és la voluntat sobre la posició de Catalunya dins de la Unió Europea i el mòn.
Si no som capaços de vestir aquesta estructura mínima, l’estructura se’ns col·lapsa. Penso que no avançarem sino sabem donar aquest primer pas.
Aquesta és la meva visió avui. De totes maneres, un altre cosa que he aprés de la Consulta és que la flexibilitat i la disposició a canviar de parer a mida que caminem plegats és un altra de les claus de l’èxit. Parlem-ne .
Doncs au, a caminar!
línia de terra 
Amb el teu permís (l’espero, si més no…), comparteixo aquesta declaració de Seny en estat pur al meu propi mur del “Carallibre”, si?…
És de rebut dir-te que és impossible estar més d’acord amb tot el que preveus cal per vertebrar l’estructura i volumetría d’aquest nou govern. És més, si no he interpretat erròniament el que reflexes, i tenint l’orgullós exemple evident Ja a Casa Nostra (el millor equip de Futbol del Món i de la Història), el que proposes, de moment, no và més enllà del propòsit de sel.lecionar, formar i fer crèixer Gent De Casa, prou Seny i qualitat de Principis per arrelar a la terra i fer rodar (per no dir volar) la màquina.
Amb aquest discurs que presentes en tò de President (com a mínim), no tinc altre desig que declarar-te culpable de fer-me sentir obligat des del fons del meu cor (i Seny) a dir-te que comptis amb nosaltres pel que calgui, com ja saps. Ho esperem amb més Il.lusió que qui actualment la proclama als quatre vents.
Una molt forta abraçada i, què Per Molts Anys, poguem respirar i gaudir de l’olor que desprèn el que has escrit!
VISCA CATALUNYA NOSTRA!!!
M'agradaM'agrada
Jordi, gràcies per les teves paraules. I es clar que tens el permís, a més, és tot un honor.
Friso pel dia que et decideixis a arrencar un bloc perque les teves reflexions no es poden quedar en tertúlies de sobretaula Jordi.
En els temps que corren cal mostrar els missatges que la gent els passa pel cap, no es poden quedar en la intimitat.
Fins aviat amic.
M'agradaM'agrada
Clar i català Joan, així m’ agrada.
Saps que comparteixo plenament aquest plantejament, jo per ser una mica més reduccionista (less is more, que diria l’ amic Mies), el ventall de temes que proposes el reduiria a un de ben clar i concret: cal a partir d’ ara que ens disposem a redactar la llavor del que serà un dia LA CONSTITUCIÓ DE LA NOVA CATALUNYA, del nostre Estat.
Primer, perqué amb això ho poso tot i no em deixo res (parlo de temes) i després perquè, el que serà la nostra Constitució ha de marcar una manera de fer pròpia i diferent que la “constitució” que ara patim. Aquella que ens condemna a sobreviure com a l’última col·lonia d’ un Imperi on el sol, un dia, (que tots sabem proper), ja no els hi sortirà pel Cap de Creus.
Una abraçada companys i endavant amb el teu bloc!!!
Jaume
PD(per cert, jo també en tinc un de bloc,…, però és d’ anelles, i tapa dura.
M'agradaM'agrada
Jaume, és molt engrescador lo de projectar una constitució nova de trinca per un estat del segle XXI. Imagina’t, barrejar l’emprenedoria i la imaginació catalana al servei de la re-fundació d’un estat. Il·lusiona, engresca i projecta optimisme que en aquests moments de crisi és el que més falta ens fa. Però deixem que insisteixi en que no ballem més del que toquen. Ara hem d’anar a ampliant massa crítica i per això a tots aquests valors li hem d’afegir la cohesió. Cal que els grups de població que encara no estan engrecats els sumem i crec que això serà possible quan es visualitzi que la majoria dels que estem per l’estat propi no tan sols no els exclou sino que els vol, els crida, els incorpora d’una manera clara i consensuada. Per això crec que les primeres passes son les de consensuar aquests valors en l’independentisme i refrendar-los a través de l’Assamblea. Assamblea que ha de ser el nostre parlament civil mentres no arribi l’oficial.
Salut i visca el Barça també amic.
M'agradaM'agrada
Joan del teu escrit destaco FLEXIBILITATA i CONCENS per evitar divisions i capelletes, així podrem fer tots el camí plegats fins aconseguir la nostra CONSTITUCIÓ.
Coincideixo plenament amb tu, l’etapa de fer pedagogia s’ha acabat, val la pena dirigir les nostres energies a construir l’ESTAT PRÒPI.
ENDAVANT CATALANS, Pilar
M'agradaM'agrada
La de la flexibilitat és una lliçó extensible a tots els aspectes de la vida Pilar. Tot i que reconec que en el tema que ens ocupa, l’únic concepte que és inflexible és el destí. Fins aviat Pilar i gràcie pel comentari.
Joan
M'agradaM'agrada
Joan: He llegit amb més calma el que has escrit, uns dies després que m’ho fessis avinent. És un bon guió per començar a debatre el que és prioritari ara: com arribar al reconeixement i l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, a la construcció de l’Estat propi. Oblidem-nos d’Espanya, s’enfonsa sola. I preocupem-nos de dues coses fonamentals ara com ara: construir les bases de l’Estat propi i, doncs, engrescar encara més gent en el procés cap a la independència. Per mi, per aconseguir-ho és fonamental preservar i reforçar la dinàmica de democràcia aconseguida en la campanya de les consultes. És el principal patrimoni que tenim i no el podem tirar per la borda perquè ja els altres –els que en saben més, diuen– ja ens ho aniran fent per nosaltres. A Horta-Guinardó ho ternim clar i ho hem ratificat una i altra vegada. Ara cal tornar a la brega, amb paciència i constància. L’altre front és l’internacional: per tenir un Estat propi cal que te’l reconeguin. Hem d’articular els mecanismes que calguin per rendibilitzar internacionalment el capital acumulat. No són dues coses diferents sinó dues cares de la mateixa moneda. Ningú no ens farà cas si no demostrem que volem l’Estat propi –amb més de 800.000 vots a favor, recollits amb una sabata i una espardenya, però amb la voluntat i la feina de milers de persones que ens considerem catalans i no espanyols i, per tant, volem un Estat propi. I en aquesta estratègia de dues vessants és on entren de ple els elements de debat que planteges: quines garanties –jo diria millor: quin valor afegit té per as nosres connacionals l’Estat propi– oferim als nous sectors que s’han d’incorporar al procés i com ho fem per engrescar-los. Perquè arguments en tenim un munt, irrebatibles en la seva gran majoria. En fi, en seguirem parlant, perquè ara mateix s’està incorporant a la crisi de l’imperi una onada nova i diferent: la del moviment de la gent indignada que protagonitza aquests dies les protestes a carrers i places d’arreu de la metròpoli i les colònies. La crisi del règim imperial espanyol ha arrelat a la pròpia capital de l’imperi i això és nou amb la radicalitat i tranquil·litat amb què s’expressa. Això tampoc no és nou en l’enfonsament dels imperis: l’espanyol es va començar a esberlar no només a les colònies sinó també en el seu propi cor (tot el XIX i el XX el Regne d’Espanya va veure com, alhora, d’independitzaven territori rere territori mentre a la metròpoli s’encadenaven cops d’Estat, pronunciamientos, revolucions, dictadures, guerres dinàstiques i forals, i els seus màxims exponents, els reis borbònics, per dues vegades havien de fugir amb la cua entre cames.
M'agradaM'agrada
Molt ben lligat Humbert. El final del teu comentari és propi d’un periodista com tu que està alerta del que passa. Avui he estat a Plaça Catalunya i hi he vist un gran moviment. Ara acabo d’assebentar.me que la junta ha prohibit aquest moviment.
Li acaben de donar les ales definitives- Tot el que faci flaire a llibertat ens ajuda.
M'agradaM'agrada
Enhorabona Joan, et felicito per les teves propostes. I com que a mi m’agrada molt e safareig, ens podries fer cinc cèntims d’aquest “estudi de mercat” del qual ens parles….? Ho trobaria molt interessant….
M'agradaM'agrada
Gràcies Xavi. Evidentment lo de l’estudi de mercat és una manera de dir que varem copsar l’estat de la “clientela” potencial que pot comprar independència. Hi ha molta gent dels que estan indecisos que si se’ls ofereix certes garanties no dubtaria en situar-se al nostre costat. Em refereixo a això en aquest article. Cal consensuar aquestes 4 garanties i els tindrem amb nosaltres.
M'agradaM'agrada
Joan,
Feia dies que tenia pendent de llegir-te i aquesta entrada és molt interessant. Reconec com tu que després de la mani de l’any passat tothom espereva un pas polític que, òbviament, no ha arribat ni arribarà (i segurament és millor que no hi entrin). Estic totalment d’acord en moltes coses: per exemple, en que el procès l’ha de dissenyar, dirigir i liderar la societat civil organitzada i, en tot cas, ja s’hi afegiran els polítics si s’escau. Hi ha la gent, la matèria gris i la tecnologia per fer-ho. També voldria afegir les ganes, la necessitat i l’oportunitat. És a més un procés que ha deixat de ser un tema únicament identitari, per a ser quelcom més.
Jo estic també interessat en els “punts dèbils”. Procuro sempre estar pendent, com diuen els americans, del “worst case”, o dissenyar l’estratègia pensant en els pitjors escenaris o en les debilitats.
Crec que això ens fa més forts.
Sigui com sigui, signo també el teu “Doncs au, a caminar!”.
Felicitats, David
M'agradaM'agrada
Crec que no esteu més que per tonteries.
Us animeu els uns als altres en idees absurdes, com si això fos un rotllo secta.
Canvieu el xip.
M'agradaM'agrada
Marc, una ideia mai és absurda si és constructiva.
M’hauria agradat que argumentessis perqué et sembla absurd aquest plantejament per poder debatre el teu argument.
Gràcies pel comentari de totes maneres,
Joan
M'agradaM'agrada
Volies arguments:
Vaig néixer a França, a Tuïr en pirineus orientals. Fill i nét de refugiats republicans. He vist que tant aquí, a Catalunya, com a França, hi ha uns personatges que no tenen una visió àmplia de la realitat. Per exemple: la Catalunya nord. Aquesta figura només existeix en alguns pocs caps que principalment es concentren aquí, a aquest costat de la frontera. Pocs, molt pocs dels meus paisans estarien disposats a canviar la seva situació política actual. Dit més clar: no es plantegen ser catalans. Estan molt bé sent francesos. Aquí, sobretot en el cercle independendistes, aquesta realitat es nega o s’oculta i només té ressò aquelles declaracions minoritàries que interessen a la “causa patriòtica”. Què ha hagut aquest alcalde, aquest polític … també Jea-Marie Le Pen va aconseguir arribar a la segona volta el 2002 i no direm per això que França és una república dominada per la ultra-dreta. Això seria una mica simplista.
Això mateix succeeix amb aquests referèndums que s’han fet aquí. Ho miris com ho miris, no han tingut repercussió. Crec recordar que l’edat mínima era de 16 anys, això dóna altres xifres de cens que no es corresponen amb les dades que tu utilitzes per fer els teus càlculs. Això és bàsic, no pots utilitzar dues magnituds que estan en dos sistemes diferents. Primer s´ha de fer una conversió de xifres que no veig que ningú faci. A tot això s’ha de sumar que en cas de referèndum, que no veig jo que la societat ho reclami, igual que ningú reclamava una reforma de l’estatut, el recompte no seria com per al parlament, dividit en províncies, sinó que seria un còmput general, aquests vots no donen escons, de manera que un vot a BCN valdria el mateix que a Lleida. Mira les poblacions i els números de vots de les diferents forces polítiques i després suma i treu les teves pròpies conclusions.
Em podria estendre més però aquests temes m’avorreixen. Ara, després del que he dit, és fàcil acusar el que no està de la teva part de fatxa, espanyolista, francès autoritari … Bé, que li farem. Jo més aviat em defineixo com un europeiste, encara que en aquests dies potser no sigui el més popular, tenint en compte que tota la unió esta posada en dubte per aquesta crisi i sobretot la manera com s’ha portat des de les institucions europees, que no s’han portat com una veritable unió. A triomfat el: campi qui pugui
Però aquest és un altre tema i avui no toca.
M'agradaM'agrada
Marc,
D’entrada, m’ha sobtat que comentis aspectes sobre la Catalunya Nord, un tema que en l’article, en aquest ni en cap dels que he publicat mai no hi surt. Però vaja, ja que ho comentes et diré que la meva opinió sobre Catalunya Nord així com el Pais Valencià, Ses Illes o l’Alguer no és altra que la que ja decidiran els ciutadans d’aquests territoris, el dia que des del Pincipat haguem iniciat el camí d’emanipació, que és que més els convé, si ho volen . És clar que m’agradaria que es sumessin al projecte de Països Catalans però també és clar que per ells desitjo el mateix que per mí: dret a decidir. Mentrestant, la realitat és que formen part de l’area d’influència (potser menys del que ens agradaria als catalans) de la llengua catalana. Això no és ni poc ni molt, és així.
L’article intenta expressar que personalment he iniciat el camí cap a la construcció de l’estat català. Si ho vols des d’aquesta resposta puntualitzo que de moment en centro en el Principat de Catalunya. Vull dir, que les meves energies van encaminades cap a la construcció en positiu i per tant, no perdre ni un segon en justificar-me, ja que és evident que ja hem cercat durant anys (segles potser) un encaix que està demostrat que és impossible.
Crec que la part en que fas referència a l’èxit o no de la consulta popular ja estaria contestada en el propi article. Si que potser afegiria que és cert que es va permetre el dret a vot als joves entre 16 i 18 anys i als immigrants (ho vàrem creure força lògic donat que formaran part del nostre futur i així és en d’altres llocs). Això però, va anar en contra del resultat positiu ja que aquests sectors van abstenir-se més de l’esperat ja que malauradament (penso jo) no estan acostumats a participar en processos democratics similars.
També dir-te que els independentistes som també de base europeista, i com exemple la mateixa pregunta de la consulta popular ja ho feia palès. Precisament aquest n’és un dels motius de necessitat de l’estat propi català: Europa (i el mòn sencer) és organitzada en Estats, sino tens un que et representi com cal, senzillament no hi ets.
Finalment, em sap greu que utilitzis el fil d’aquest article per parlar de gent que potser algun cop t’haurà pogut ofendre amb expressions com “fatxa, espanyolista, francès autoritari” ja que no és el meu cas. És precisament el contrari de tot això el que expressa l’article: Personalement iniciar el camí cap a la sobirania sense parar-me ni un moment en barallar-me, justificar-me o convèncer ningú que justament és tan lluny del meu propi dret. Per això passo per alt expressions com les de “secta, idees absurdes o tonteries” i demano arguments tot pensant en una frase d’en Quijote cap al seu fidel escuder Sancho: ” Ladran, luego cabalgamos”.
Salut,
Joan
M'agradaM'agrada
Poder és voler. Crec que el camí és dotar al poble català de Catalunya de la capacitat de decidir el seu futur, i que el model és en tot cas una aposta política que caldrà madurar i integrar amb d’altres.
Penso que sobretot a Espanya, però també a Catalunya, no s’entén res de res del dret a l’autodeterminació, sembla ciència-ficció. Per això crec que el més important és insistir molt i molt en aquest fet, és el dret el que ens donarà la via a la nostra dignitat, la nostra llibertat. Amb el dret es pot parlar d’una altra Espanya, d’una altra Europa, i d’un altre món. Es pot parlar també d’independència, però d’una independència legítima, no d’una independència hostil, com es promou a tots els medis contínuament. A tot arreu hi ha el mateix missatge: fascistes nacionalistes, terroristes, ingenus, empetitits, egocèntrics… bé, no continuo, no cal oi?
No us n’adoneu?, el que importa és el dret, la dignitat i el compromís que hi ha al darrera.
Dit això, moltes de les coses que anomenes són temes que, evidentment, porten a madurar aquest dret, si es presenten amb voluntat de diàleg, de comunicar, d’acostar, de cercar ponts que ens culturitzin, o millor dit, re-culturitzin.
…
Gràcies per dotar d’opinions sentides altres vides allunyades, distants, amb aquest medi tant innovador que els catalans explorem tant… per alguna cosa serà!
Andreu
M'agradaM'agrada
La veritat és que ja fa 10 mesos que vaig escriure això i em sembla que tot el que deia llavors, ara, gran part del meu entorn ja ho té molt assumit. Constatar això em fa sentir optimista i crec que som aprop. Caldria fugir però de la via independentista per despit a Espanya. A mí m’atrau el Projecte d’Estat propi pel fet de construir un lloc nou amb la nostra visió, la nostra manera de interpretar el mòn. Això m’engresca moltíssim més que no pas actuar en contra de rés. De fet, no m’interessa gens fer rés en negatiu. Fins aviat Andreu
M'agradaM'agrada
Som aprop, cada cop es veuen més despropòsits, i el sentiment d’aquest dret a decidir es veu més real. Però queda molta feina a fer, la nostra societat ha estat molt molt manipulada. Es mereix estar ben informada, ben culturitzada, ben tractada… la resta bé sol, o així m’agrada pensar-ho… Fins aviat Joan
M'agradaM'agrada