Assaig sobre la participació.

Crec que hem arribat a un punt en que ens estem posant a prova tots plegats com a societat. Estem controlant la qualitat de tot allò que creiem exerceix alguna mena de influència sobre nosaltres com a individus. Hi desconfiem i pensem que nosaltres ho faríem millor.

Participació ciutadana; un debat molt interessant. I no dubteu que per qui és més interessant aquest debat és per tots aquells professionals que ens dediquem a alguna disciplina al voltant de l’arquitectura de l’espai de tots. Sobretot si a més ens agrada pensar-lo i també, gaudir-ne.

Us explicaré una petita història que té un punt d’anècdota personal real  i de fàbula pel fet que se’n poden extreure  conclusions molt oportunes donat el moment que estem vivint.

En una de les obres que tot just hem acabat, hem “gaudit” de la vigilància i supervisió intensiva d’alguns honorables membres de l’associació de veïns del barri. Les obres tot just les realitzavem als jardins enfront del centre cívic on diàriament es troben els veïns. Aquesta actuació senzillament mirava de remodelar els jardins per tal de millorar-ne  l’accessibilitat i seguretat del mateixos.

Gràcies a  les vistes fantàstiques de les mateixes des del propi centre cívic, l’exhaustiu control de qualitat estava servit. Les aportacions de l’abnegat veïnat han estat valorades una a una pel servei tècnic i debatudes alhora amb el regidor corresponent mentre l’obra avançava. En honor a la veritat, i un cop acabada l’obra, cal dir que el resultat d’alguna d’aquestes suggerències ha aportat millora (i algun equilibri pressupostari per tancar  l’obra sense increments també). D’altres no s’han considerat d’immediat, i apelant a l’experiència, s’ha demanat un període lògic de prova per saber del cert si les sospites de mal ús sobre algun dels elements son fonamentades. D’altres en canvi, eren motiu de queixa constant donat que no hi trobavem raó fonamentada. Em vull referir especialment a l´últim moment d’aquesta actuació: el moment de col·locar els bancs. Ai les!!!! els bancs, un troç de tema en l’espai públic. ” Tants culs, tants bancs “.  El criteri seguit pel nostre servei era el que, donat que l’espai era força ampli i generòs, era lògic situar el mobiliari de manera que qualsevol usuari pogués trobar el seu lloc idoni: en sol·litut, acompanyat, a ponent, a llevant, al sol, a l’ombra, amb vistes i a l’inrevés. Al final un petit grup de 4 bancs que restaven per instal·lar eren el motiu del més gran dels desacords. Doncs bé, no aconseguiem, per molt que volguèssim, el consens mínim sobre tant subjectiu tema. Al final vàrem trobar una sortida propera a la justícia salomònica. Nosaltres teníem una proposta de sortida que plantejaríem als veïns però els demanríem que fossin ells mateixos els que acabèssin decidint amb total llibertat la col·locació definitiva. I així va ser.

M’estalviaré de comentar les diferents situacions que s’hi van produir perque, entre d’altres coses, em sembla més divertit que us ho imagineu.

El resultat  final: els bancs han acabat al lloc on eren de partida, per decissió unànim. Tal i com es projectaren.

Extraieu-ne vosaltres mateixos les conclusions.

No em puc estar de veure-hi una similitut amb els acampats-indignats. Un moviment que d’entrada em mereix tot el respecte pel que té de implicació de la societat i sobretot, del jovent, amb la seva societat. Però em temo lo seguent: Que no sigui que els estiguin deixant jugar a canviar el mòn i que al final els bancs (els de seure i els de robar) acabin al mateix lloc on eren abans. M’agradaria molt que no fós així però la cobertura mediàtica que està tenint aquest moviment no em quadra gens amb com han anat fins ara les revolucions. Els moviments realment perillosos pel sistema, no surten per la tele.

Una petita not final: Per fí sabem perque servia la Plaça de Catalunya!!!!.