Nota de l’autor (Fa uns dies vaig esborrar sense voler aquest post quan volia editar-lo per introduir l’enllaç del final. Disculpeu les molèsties)
Vull pensar que arribarà el dia en que sabrem conviure els uns amb els altres sense normes i simplement aplicant el seny i el sentit comú. Un dia en el qual si hom no té ganes de compartir, senzillament no sortirà al carrer. Però si ho fa, o si ho ha de fer, tothom serà conscient que l’espai públic és de tots/es i que com a tal, l’ha de gaudir i preservar.
El meu estat d’ànim es pot mesurar (entre d’altres símptomes) segons la poca o molta esperança que tinc cada dia en que la nostra societat arribarà a esborrar les tanques a l’espai públic.
Aquest objectiu, està clar que no és arquitectònic, però ens toca donar-hi la forma . I davant d’aquest contradictori objectiu a mí només se m’acut de dissenyar tanques que no ho semblin. És un objectiu que s’apropa a l’absurd però que hi farem, hi ha feines força més penoses que aquesta. I és un objectiu absurd que s’em fa més portable si puc recordar de tant en tant aquesta absurditat.
Em costa projectar tanques quan el seu objectiu és dividir. Poques, poquíssimes vegades el seu objectiu és el de protegir com diuen els seus defensors.
I a propòsit d’això, l’altre dia vaig rebre un post del bloc Territori24 on es reflexiona sobre la necessitat de recuperar els nens de les ciutats i les ciutats dels nens. El psicopedagog Francesco Tonnucci ho explico molt bé en el vídeo. Ara, que tothom ho entengui i sigui prou valent per aplicar-ho.
Però en fí, mentre no arribi aquest moment farem el que podrem i dibuixarem tanques impostores. Espero que us agradi el post que us enllaço.
Joan
línia de terra 
Sovint el problema de les tanques són aquelles d’ imaginàries, les que hi són sense ser-hi, les que ens posem al davant , no fos cas que hi anèssim. Això i la dimensió que li podem donar a l’ afer, doncs podem pensar que les alçades imaginàries són tan insalvables com la pròpia cosa.
Un tema interessant amb això que recull de separar és la hetimologia de la paraula ” tanca” que com a sinònim seu trobem “clos”. Tots dos remeten clarament a quelcom no accessible, que queda exclòs a conciència d’ allò de for-ha que l’ envolta.
Potser és hora catalans de tancar-nos d’ aquells que no més ens volen mal. Ves per on.
Felicitats per l’ apunt del blog un cop més Joan.
Salut
Jaume
M'agradaM'agrada
Molt bé Jaume. El que més m’agrada d’aquest bloc és la capacitat que tenim de lligar inquietuts. Jaume Moseguí, arquitecte al qual, com a mí, li agrada això d’observar el mòn i lligar caps. Més enllà de la textura, o sigui arqui – tectura.
M'agradaM'agrada