Montbau, la porta.

Ahir vaig ser passejant pel barri de la meva infantesa i joventut. El  motiu, trobada amb alguns dels equips redactors dels projectes participants al concurs de les 16 portes de Collserola. En concret per la porta de Montbau. Tenien interès en conèixer de primera mà l’àmbit objecte del treball i els seus, “habitants”.  Com ha des ser. Allà hi erem representants veïnals (amb algun arquitecte per mig (en Fidel Vàzquez)), arquitectes redactors dels projectes (dels equips dAiB Estudi d’Arquitectes, Nitidus Arquitectes i Juanola&DeMiguel Arquitectes)  i jo, que em sentia representat de vàries maneres: com a “indígena”, com a professional i també com membre d’un partit que, al menys fins el moment, m’ha demostrat que s’acosta a les coses com a mi m’agrada, ERC.

Vagi per endevant també la meva grartitut a aquests equips que des del procès de participació, es van acostar a la gent i van motivar i organitzar la jornada. Entre d’altres coses perque el procés de conèixer un territori, un lloc, no es pot resumir en un dosier, és molt més que idees. El territori s’entèn trepitjant-lo, escoltant-lo i vivint-lo. Crec que aquests equips, només per aquest fet ja es mereixen estar entre els equips escollits per desenvolupar les propostes. L’actitut sempre és més meritòria que qualsevol altre virtut. Entenc la professió com ells i me n’alegro de no estar sòl amb aquest tarannà.

Aquesta visita va inspirar-me uns quants articles pel bloc. Sobretot professionals, però també personals, socials, polítics. Però de moment em conformaré en avançar-ne els possibles titulars (que per sí sols ja son una declaració), i tot seguit penjaré 4 imatges de la passejada. En les imatges també hi surt(d’una manera minimalista) el barri de Vall d’Hebron d’on també hi tinc moltes experiències de joventut.  Aquestes fotos son petites grans imatges que m’omplen el cap de records i que formen part del moll de l’òs de la primera part de la meva vida.

L’arquitectura no ha de deixar de sentir més enllà dels “processos participatius”. Com sempre ha fet la bona arquitectura.

Els arquitectes hem de comprome-te’ns amb la societat. Cal escoltar, mirar, sentir fins i tot, per després prioritzar, i acabar oferint la millor forma que s’ens pot acudir per tota aquella barreja.

Una ocasió per aprendre, en tots els sentits.

Rés no acontenta tothom. Capítol 315

L’arquitecte veí, l’arquitecte professional i l’arquitecte públic.