Dues magnífiques escenes de la pel·lícula “Lorax, en busca de la trúfula perdida” basada en el llibre “El Lorax”escrit per Dr. Seuss. Publicat l’any 1.971 va esdevenir un dels “Top 100 llibres per a mestres” en una enquesta realitzada a internet l’any 2.009 i “Top 100 de llibres d’imatges” en una altra enquesta de 2.012. Per a més informació http://es.wikipedia.org/wiki/El_Lorax
Quan es qüestiona una espècie d’arbrat per un espai públic entrem, sense adonar-nos, en un debat que cada cop s’aproxima més a la dicotomia ciutat versus natura, que no pas al de la racionalitat: la idoneïtat respecte al tipus de via pública, és a dir, proporció de la secció vial/arbrat, assolellament, dimensions, adaptació,…
Vull dir que un arbre és un esser viu, i que justament per això li hem fet un “forat” en les nostres vides (voreres) : perquè ens facin la vida més natural en entorns totalment desnaturalitzats i artificials com les ciutats modernes.
Al·lèrgies, brutícia i costos de manteniment brandats com destrals cap als que, al meu entendre, son precisament els elements més definidors del caràcter i sensibilitat de la ciutat que els acull.
Per acabar de fer-ho avorrit, gairebé sempre (per no dir sempre), la tendència és a debatre només la bondat estètica de l’espècie escollida. Aquest és un camp tan reservat a allò que és diví que a mi, que només sóc un arquitecte, em deixa fora de joc.
L’arbrat compleix infinites funcions en l’espai públic d’una ciutat. Us vull simplement enumerar els que cita un excel·lent document editat no fa gaire per Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona i que porta per títol “La gestió de l’arbrat viari” i que agrupa en tres blocs:
MEDIAMBIENTALS: millora la qualitat de l’aire, regulació climàtica, atenuació de la contaminació acústica, regulació del cicle hídric de la ciutat, increment de la biodiversitat.
SOCIALS : “ Els arbres contribueixen a l’equilibri psicològic incrementant la qualitat de vida i el benestar de les persones, i estableixen vincles entre els ciutadans i la natura.
Els arbres creen paisatges particulars i aporten formes, colors i variabilitat estacional que ajuden a definir carrers o barris sencers. També procuren intimitat als habitatges i serveixen com a elements estructurals en crear diversitat d’ambients.
I ECONÒMICS: Redueixen el consum energètic en climatització dels habitatges adjacents, sobretot dels primers pisos. “ També n’incrementen el seu valor.
Per a qui en vulgui completar la lectura aquí us deixo l’enllaç: http://w110.bcn.cat/MediAmbient/Continguts/Vectors_Ambientals/Espais_Verds/Documents/Fitxers/Plagestioarbratviaribcn_cat.pdf
No hi ha millor manera de defensar el patrimoni natural de les ciutats ( i qualsevol altre qüestió ) que el debat seriós, tranquil i profund que vagi de cara a escatir les raons en qué es basen les queixes que malden pel gradual extermini de tot allò que els crea una molèstia.
I és clar que hi ha al·lèrgies a certes espècies més que a d’altres (jo mateix en soc un exemple d’allò més típic). I és clar que embruten. I és clar que requereixen un manteniment. Però si feu l’exercici de pensar una mica la quantitat d’elements, i fins i tot d’essers, que ens poden provocar a cadascun de nosaltres un cert malestar en una ciutat en un moment donat la llista es fa inacabable.
És l’espai públic, un continu generador de conflictes i d’educació per la convivència i els arbres només en son la part més important.
línia de terra 
Si senyor, un arbre organitza l’espai, dona vida.
Porto tots aquests anys intentant explicar-ho. A veure quan ens fan cas.
Sempre recordaré al Sr Acebillo dient allò de “això si que és una infraestructura” mentres prenien un cafè glaçat sota el lledoners de l’escola de Tolentini a Venècia.
M'agradaM'agrada
Espero que no massa tard.
Massa sovint errem els objectius dels nostres trets els humans.
Bona aquesta de l’Acebillo.
M'agradaM'agrada
Des de la meva pobre experiència personal, he comprovat que a tothom l’hi agraden els arbres en els boscos. I als que no les hi agraden tampoc les hi molesten. No recordo cap declaració en contra dels arbres en les muntanyes. Més aviat, recordo l’amargura, expressada públicament en els mitjans de comunicació, per qualsevol incendi en el que es cremessin unes quantes hectàrees de bosc, com si aquest fenomen ens produís un esquinçament emocional. El bosc compleix amb moltes funcions vitals del nostre planeta, des de les climatològiques fins a les de cau i habitat de moltes espècies animals, contenció de les terres vegetals evitant arrossegaments,…i tantes altres funcions imprescindibles pel sosteniment de la cadena de la vida. Negar-li als arbres el lloc en que els ha col•locat la evolució de la vida em semblaria un acte d’estupidesa.
Fins aquí, cap problema, el rol dels arbres està perfectament consolidat per la seva funció i la seva morfologia, adaptant-se cada espècie a les diferents condicions climatològiques del nostre planeta i als habitats a on han de competir amb d’altres espècies animals. La jungla seria un bon exemple d’ecosistema complex, a on els arbres han de lluitar per l’obtenció dels recursos que necessiten per sobreviure.
I ara, amb aquests pocs i obvis antecedents, anem a construir ciutats, tenint en compte que totes elles són artificis, es a dir, fetes per l’esser humà. Aquí la cosa comença a complicar-se, doncs traiem als arbres del seu entorn natural i les hi demanen que compleixen unes funcions que aquest esser viu no té en el seu estat natural. Dit d’un altre manera, domestiquem espècies naturals per que es posin al nostre servei i ens donin allò que desitgem (simplificaré la idea per poder-la expressar amb més facilitat), cultivem arbres per que ens donin coses estranyes com ombra, que siguin bonics, que absorbeixen sorolls, que humidifiquin l’ambient, que facin paisatge,…Què estrany! No? Lo normal, en el mon de l’agricultura, a on es cultiven arbres per obtenir els seus fruits, és adaptar l’espai a les necessites vitals dels arbres per que la seva producció fructícola sigui el més gran possible. Després, una vegada posats aquests fruits en el mercat, cadascú compra el que pot i li agrada.
Als arbres de ciutat no els tractem així, li demanen coses immaterials, els sotmetem a unes condicions de vida difícils i no suportem d’ells cap molèstia. Una existència miserable, no? Esta forma de domesticar no funciona. Domesticar és un procés de simbiosis, en el que les dues parts es beneficien mútuament, en la que cadascun pren cura de l’altre pel benefici comú. Els arbres, essers vius com tu bé expliques, no són tractats com a tals des de l’arribada al paper del projecte d’urbanització. Hem de considerar que la seva vida comença en aquell moment, en la del inici del projecte, hem de pensar en les millors condicions de tota la seva vida futura i que han de compartir l’espai amb els essers humans de la ciutat, que tots dos grups s’han de beneficiar i que no tots els arbres podem viure en les nostres ciutats, com tampoc un tigre de Bengala es pot domesticar totalment.
M'agradaM'agrada
Antonio,
Moltes gracies per llegir l’article i moltes gràcies per la reflexió.
No et falta raó. La ciutat és un invent humà i com a tal, molt perfectible.
I evidentment és als humans que ens toca la tasca de perfectir-la (a quí sinó?) i de cap manera aquest objectiu ha de passar perquè siguin els arbres els que s’hagin d’adaptar.
El meu missatge va més cap al canvi de mentalitat per un major grau de convivència i sobretot tolerància per part dels humans.
És una crida cap a la tolerància, la convivència i l’equilibri de tots els factors. I nosaltres som els únics responsables de garantir aquests valors.
Ens farà millors com a societat moderna i com a espècie.
M'agradaM'agrada