Una visió de l’espai públic des de l’Ajuntament

“El carrer és un espai urbà, lineal i públic, vorejat de cases, solars o parets, que permet la circulació de persones i, en el seu cas, vehicles i que dóna accés a diferents parcel·les o edificis que es troben als seus costats. En el subsòl del carrer es disposen les xarxes de les instal·lacions dels serveis urbans a les edificacions com : clavegueram, la distribució d’aigua potable i les de gas natural, electricitat a baixa, mitja o alta tensió i telecomunicacions.”

 (1er paràgraf de la definició de carrer de la la viquipèdia : http://ca.wikipedia.org/wiki/Carrer) 

En aquest article miro d’enumerar els aspectes que al meu entendre incideixen en la forma final de l’espai públic d’una ciutat. Trobareu d’altres articles molt relacionats  amb aquest navegant pel bloc.

Des d’un punt de vista pragmàtic i municipal l’espai públic és la integral de tot un seguit d’accions que des de moltes i diferents parts d’un municipi arriben a materialitzar-se en els nostres carrers i que per poc que ens hi parem a pensar ens resulten infinites.  L’objectiu final d’aquest anàlisi ens ha de servir sobretot per esbrinar si aquest resultat últim de ciutat que estem oferint als seus habitants és el que pretenem. Sovint ni se sap. Si bé és cert que resulta molt fàcil perdre’s  en aquest laberint!.

L’organització municipal, la incidència directa de la ciutadania en decisions tècniques  de interès comú i el divorci cada cop més exagerat entre els professionals tècnics i els polítics, son els tres aspectes principals que crec que des del mon municipal caldria reconduir quan abans millor.

• L’ORGANIGRAMA MUNICIPAL:

Sincerament crec que aquí rau un dels mals dels que pateix avui el nostre espai públic. Un simple exercici  de caire organitzatiu de quantificació dels diferents departaments, normatives, personal, codis, empreses, lleis, criteris, etc, que incideixen sobre l’espai públic final seria el punt de partida necessari.  Les estructures organitzatives municipals han acabat essent tant complexes que s’han fet ingovernables de cara a l’actuació efectiva i coordinada en aquest camp i la força del seny ha quedat apartada per d’altres equilibris polítics, administratius, financers, una mica tècnics també i sobretot de correlació de forces i poders.

Dit d’un altre manera el que ja he explicat en aquesta introducció: no es pot tenir un mínim control d’allò que tothom gosa manipular. I la cosa no millora, ans al contrari, aquests “compartiments” cada cop son menys flexibles i imposen  amb més rigidesa els seus criteris i la intervenció que tots ells fan en l’espai públic és fa molt evident.

Però anant de cara a barraca: aquests “temes” estan organitzats en diferents Àrees depenent del municipi i solen ser els següents:

• El Manteniment  Neteja, Pavimentació, Jardineria, Mobiliari, …
• Els Serveis Municipals  (Clavegueram, Enllumenat, …) i els serveis de companyies subministradores ( Elèctriques, Aigües, Telecomunicacions, Gas, …)
• Els Serveis de Projectes i Obres integrals o sectorials.
• Els elements urbans (el mobiliari, els llums, les vorades, reixes, etc)
• L’accessibilitat.
• La mobilitat. (transport públic, privat, vianants,..)
• El planejament de petita escala. (Els plans puntuals de millora, reparcel·lacions,…)
• I el planejament de gran escala. (Els nous creixements)

(Cadascun d’aquests temes mereix per sí sol un capítol a part.) 

D’aquí se’n desprèn la diversitat d’agents que tenen major o menor competència en l’espai públic. Els agents, departaments, àrees, etc, que s’en deriven acostumen a ser :

MANTENIMENT (ENLLUMENAT, CLAVEGUERAM, JARDINERIA), SERVEIS (COMPANYIES) , URBANISME (PLANEJAMENT, GESTIÓ, DISICIPLINA,), PROJECTES URBANS I OBRES MUNICIPALS , MOBILITAT (DISSENY Ó GESTIÓ: POLICIA LOCAL),  MEDI AMBIENT, EMPRESES MUNICIPALS (D’APARCAMENTS, D’HABITATGES, DE SERVEIS, DE REHABILITACIÓ, URBANÍSTIQUES, CONSORCIS (AMB D’ALTRES ADMINISTRACIONS, AMB PRIVATS), PATRONATS I, EN ALGUN CAS, DISTRICTES O TERRITORIS ESPECÍFICS… 

• LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA.

Cal escoltar a la ciutadania. Cal que la seva participació en el disseny de la ciutat sigui cada cop més implicada, directa i sobretot constructiva. Crec que ( al menys sota la meva experiència ) això s’ha vingut fent, amb major o menor fortuna. Des de sempre els tècnics, hem iniciat els projectes de carrers, parcs i places passejant i vivint-los abans de ni tan sols agafar el llapis . Ara tenim més canals d’arribada d’aquestes opinions gràcies a les noves tecnologies, cal aprofitar-ho.

De la mateixa manera també cal reconèixer desencerts en forces intervencions fruit molts d’ells de l’excessiu zel dissenyador sobretot de les primeres èpoques de la democràcia, d’altres per la poca capacitat de diàleg amb el seu entorn o d’altres per la manca de interlocució amb el múltiples agents interventors en l’espai públic.

A més, la por al fracàs, ha propiciat que en algun cas (cada cop més) s’hagi caigut en la temptació de delegar les decisions cap els ciutadans. En aquest sentit fa ja uns anys (3 de març de 2009) Josep Maria Espinàs escrivia a el seu “Petit Observatori” de “El Periodico”  un encertat article titulat “Que se la juguin els experts”  http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20090303/que-juguin-els-experts/225391.shtml ) en referència a la que més tard seria la castrada decisió sobre la reforma de la Diagonal barcelonina.

Sota el meu punt de vista crec que cal fer entrar en valor les propostes ciutadanes en positiu. Molt important també és saber acotar-les en el temps. Amb això vull dir que cal conscienciar tothom que el moment de debat de les propostes és el de projecte. L’actual legislació complica de manera bàrbara qualsevol modificació feta fora d’aquest termini donat que el mòn contractual rigiditza tot el marge. Una proposta seria invertir el temps d’exposició pública durant l’aprovació definitiva del projecte en participació efectiva durant la redacció. Per això ens cal modificar la Ley de Contratos, és a dir, ens cal un Estat.

És molt probable veure fracassar projectes que gaudeixen del suport de la majoria simplement perquè aquesta resta callada i a l’hora d’explicar-lo només es mobilitza l’oposició. Cal invertir aquesta tendència motivant a tota la ciutadania a implicar-se en aquests processos.

Cal administrar les demandes veïnals sempre sota el filtre d’interès comú, la viabilitat econòmica, temporal i qualitativa i la idoneïtat tècnica.

La visualització d’aquest punt es fa palesa dia a dia amb l’aparició de més i més tanques privatitzadores de l’ús de l’espai per determinats grups (gossos, infants,botxes, terrasses, avis, skaters, ciclistes, etc,). I em lamento quan recordo aquella pintada hippie que deia que el que cal és obrir portes i no construir tanques.

• RECUPERAR EL DIÀLEG POLÍTIC-TÈCNIC

És força evident que els millors resultats dels projectes de ciutats han estat sempre gràcies, en gran mesura, al bon funcionament en l’entesa d’aquest binomi. Penseu en qualsevol exemple de ciutat/territori que en algun moment de la seva historia hagi destacat pel seu creixement o re disseny exemplar i sempre es donarà aquesta circumstància.

Cal recuperar doncs aquesta sinergia que el pas del temps ha acabat “divorciant” el cos tècnic i el polític.

EL LLENGUATGE. 

Els conceptes anteriors caldria aplicar-los sobretot als eixos de ciutat que
l’estructuren i la defineixen.

Cal ser rigorosos amb l’aplicació d’un llenguatge funcional, auster, intemporal, savi, expert, científic. L’expressió més encertada seria “anònim”.

El pas del temps a l’exterior és la millor de les seleccions naturals en aquest sentit. D’una lògica inapelable.

Recuperant l’ús dels materials, oficis i processos propis del país recuperarem no tant sols el llenguatge sinó que a més reconduirem el sector de la construcció cap al model productiu adient. Una direcció que hem perdut durant els anys de disbauxa i que podem tornar a prendre des del plantejament dels projectes fins a la seva valoració en els processos contractuals.

Cal deixar les obres d’autor o experiències més formalistes als troços on la ciutat s’ho pot permetre, que per una altra banda en son molts, però NO QUALSEVOLS. Senzillament cal consensuar quins.