Em sento molt implicat i orgullòs del projecte que anem construint. Aquí teniu una síntesi d’una feinada que ve de lluny feta per una colla de professionals diversa i generosa on hi sou totes i tots convidats.
La nostra feina és radicalment voluntària i per aquesta raó profundament lliure d’obra i pensament.
És un feina oberta i en permanent deliberació de la quual us enllaço un resum presentat a la Conferència del Col·legi d’Arquitectes el passat dimarts dia 29 de Novembre.
Una curta reflexió de l’històrica experiència de la Diada d’ahir.
Tinc per sobre de tot un clar sentiment personal d’alleujament. No estic sòl. Ahir va quedar palés que molts, però molts i moltes, com jo, hem abandonat de-fi-ni-ti-va-ment la condició oficial de minoritaris.
Varem abandonar el pic i la pala i ens hem muntat en una retroexcavadora. Varem sentir el premi de portar molt de temps de tertúlia en tertúlia, de debats encesos, fent un camí que semblava invisible però que el sabiem del tot real.
Ahir va mostrar-se amb més força que mai l’esperit que ja hem anat ensenyant des de fa temps. Una autèntica teràpia de masses que va transformar la perseverança en un fruit dolç i sucòs amarat de dignitat col·lectiva.
Es va demostrar que l’autèntica deriva és el forat immobilista de l’Estat on som. El moviment independentista és per sortir d’aquesta deriva.
I tot això al carrer, a l’espai públic. Ahir més que mai vaig gaudir de dues de les meves passions. I també d’una tercera, la família.
Personalment assumeixo un temps d’incerteses a canvi d’esperances. Vull objectius clars tot i els obstacles. Vull que el rescat sigui nostre i definitiu. Això em motiva i em mou, és una part molt important de la meva vida
Sé que molts/es de vosaltres sou com jo. Mostrem-nos cada cop més perque l’orgull del que varem fer ahir no pari de crèixer.
Gràcies a l’Assamblea Nacional Catalana per haver sabut catalitzar i condensar el sentiment del poble. També al TOTS els partits independentistes per mantenir-se al costat de l’acte i cedir el protagonisme a la societat.
Esperançats, il·lusionats i plens de coratge inciem el complexe camí de la construcció d’un nou Estat d’Europa socialment just i inclusiu.
No serà gens fàcil, … però ja hi estem acostumats.
Crec que hem arribat a un punt en que ens estem posant a prova tots plegats com a societat. Estem controlant la qualitat de tot allò que creiem exerceix alguna mena de influència sobre nosaltres com a individus. Hi desconfiem i pensem que nosaltres ho faríem millor.
Participació ciutadana; un debat molt interessant. I no dubteu que per qui és més interessant aquest debat és per tots aquells professionals que ens dediquem a alguna disciplina al voltant de l’arquitectura de l’espai de tots. Sobretot si a més ens agrada pensar-lo i també, gaudir-ne.
Us explicaré una petita història que té un punt d’anècdota personal real i de fàbula pel fet que se’n poden extreure conclusions molt oportunes donat el moment que estem vivint.
En una de les obres que tot just hem acabat, hem “gaudit” de la vigilància i supervisió intensiva d’alguns honorables membres de l’associació de veïns del barri. Les obres tot just les realitzavem als jardins enfront del centre cívic on diàriament es troben els veïns. Aquesta actuació senzillament mirava de remodelar els jardins per tal de millorar-ne l’accessibilitat i seguretat del mateixos.
Gràcies a les vistes fantàstiques de les mateixes des del propi centre cívic, l’exhaustiu control de qualitat estava servit. Les aportacions de l’abnegat veïnat han estat valorades una a una pel servei tècnic i debatudes alhora amb el regidor corresponent mentre l’obra avançava. En honor a la veritat, i un cop acabada l’obra, cal dir que el resultat d’alguna d’aquestes suggerències ha aportat millora (i algun equilibri pressupostari per tancar l’obra sense increments també). D’altres no s’han considerat d’immediat, i apelant a l’experiència, s’ha demanat un període lògic de prova per saber del cert si les sospites de mal ús sobre algun dels elements son fonamentades. D’altres en canvi, eren motiu de queixa constant donat que no hi trobavem raó fonamentada. Em vull referir especialment a l´últim moment d’aquesta actuació: el moment de col·locar els bancs. Ai les!!!! els bancs, un troç de tema en l’espai públic. ” Tants culs, tants bancs “. El criteri seguit pel nostre servei era el que, donat que l’espai era força ampli i generòs, era lògic situar el mobiliari de manera que qualsevol usuari pogués trobar el seu lloc idoni: en sol·litut, acompanyat, a ponent, a llevant, al sol, a l’ombra, amb vistes i a l’inrevés. Al final un petit grup de 4 bancs que restaven per instal·lar eren el motiu del més gran dels desacords. Doncs bé, no aconseguiem, per molt que volguèssim, el consens mínim sobre tant subjectiu tema. Al final vàrem trobar una sortida propera a la justícia salomònica. Nosaltres teníem una proposta de sortida que plantejaríem als veïns però els demanríem que fossin ells mateixos els que acabèssin decidint amb total llibertat la col·locació definitiva. I així va ser.
M’estalviaré de comentar les diferents situacions que s’hi van produir perque, entre d’altres coses, em sembla més divertit que us ho imagineu.
El resultat final: els bancs han acabat al lloc on eren de partida, per decissió unànim. Tal i com es projectaren.
Extraieu-ne vosaltres mateixos les conclusions.
No em puc estar de veure-hi una similitut amb els acampats-indignats. Un moviment que d’entrada em mereix tot el respecte pel que té de implicació de la societat i sobretot, del jovent, amb la seva societat. Però em temo lo seguent: Que no sigui que els estiguin deixant jugar a canviar el mòn i que al final els bancs (els de seure i els de robar) acabin al mateix lloc on eren abans. M’agradaria molt que no fós així però la cobertura mediàtica que està tenint aquest moviment no em quadra gens amb com han anat fins ara les revolucions. Els moviments realment perillosos pel sistema, no surten per la tele.
Una petita not final: Per fí sabem perque servia la Plaça de Catalunya!!!!.
Catalunya ja ha decidit. No li penso donar més voltes a aquest tema. La meva conclusió vers la consulta sobre la independència de Catalunya és que ens hem legitimat nosaltres mateixos per començar a projectar el futur Estat Català.
El poble, al marge totalment de les institucions públiques (fins i tot “malgrat” les seves traves) s’ha preguntat a ell mateix al voltant d’aquesta qüestió. Un fet mai vist en la història sobre una pregunta d’aquesta transcendència. La mobilització de l’independentisme ha estat espectacular. Ha quedat més que demostrat que no hi ha cap altra qüestió al nostre país capaç de mobilitzar tantíssima gent.
La Unió Europea va posar la doble condició a Montenegro d’obtenir el 50% de vot favorable amb una participació mínima del 55 % del cens per assolir la independència. Traslladant aquestes condicions mínimes al cens d’1.100.000 persones majors de 18 anys de Barcelona caldrien 302.500 vots favorables per assolir aquest objectiu. La nostra Consulta sense ser oficial, sense cap mena de suport mediàtic (més aviat silenciada, menystinguda i prohibida), ni els inmensos recursos materials i humans amb els quals comta una cita electoral oficial, i amb els minsos recursos econòmics dels propis ciutadans i entitats que l’organitzaven enmig d’una forta crisi, va obtenir 235.000 vots favorables. Amb les mateixes condicions que una cita oficial no seriem capaços d’aconseguir 70.000 vots favorables més?. No s’en parli més. Dono per liquidades les crítiques que he sentit durant tota la meva vida sobre l’ interés minoritari del poble per el tema de la independència.
Dono també per acabada la pedagogia vers Espanya. Després de més de 100 anys explicant-nos i de l’esforç, desgast i temps invertit en el darrrer intent d’arribar a un acord amb la llarga travessia de l’Estatut entenc que invertir més energia en fer-me entendre és d’una inutilitat absoluta. Personalment passo a l’acció dins de casa. Tot l’esforç el concentraré amb els meus.
El fet d’haver participat activament en l’organització de la Consulta ens ha permés moltes hores (però moltes i moltes) de contacte a peu de carrer amb els nostres conciutadans. N’hem sentit de tots colors. Aquest bagatge ens ha de servir per analitzar els punts forts i els punts dèbils que hem detectat en aquest autèntic estudi de mercat. I precisament un dels punts (d’entre molts d’altres) que varen propiciar l’enlairement del fenòmen va ser quan la ciutadania va detectar la no interferència en la direcció del procés per part dels partits polítics. Crec que un dels debats més seriosos que cal a partir d’ara és precisament aquest: el paper dels partits polítics en el decurs del que ens queda per caminar. La meva opinió en aquest sentit és que els partits han de caminar de costat amb el moviment, ni davant, ni darrera, de costat. Han de continuar tenint l’actitut generosa que exemplarment van tenir-ne uns quants (uns més que d’altres, i sobretot un) durant el procés de la consulta sabedors que la causa final jugava a favor de les seves conviccions i ideals i sumava en aquesta direcció. I no em refereixo precisament els que formen part del govern de la ciutat fins el moment d’escriure aquest article.
I ara qué?.
Ja sabem que volem construir-nos un nou estat. Doncs comencem a projectar. Comencem a definir-ne els trets generals. Traslladant això al mòn de l’arquitectura seria com definir-ne la volumetria i l’estructura principal. Fem l’avantprojecte.
“Hem de tenir molt clar que l’objectiu és assolir el primer govern del nostre estat i hem de posposar les baralles i divisions per quan sigui l’hora d’escollir-ne el segon.”
Si el que volem és ampliar la massa crítica dels partidaris de l’estat propi necessitem començar definint aquests trets. No els podem vendre fum a aquells que volem i necessitem per construir el destí de tots . Hem d’arribar a un consens en temes estructurants d’entrada. Hem de tenir molt clar que l’objectiu és assolir el primer govern del nostre estat i hem de posposar les baralles i divisions per quan sigui l’hora d’escollir-ne el segon. No podrem avançar sino som capaços de posar-nos d’acord en 4 ó 5 eixos bàsics.
De l’experiència de l’autèntic “estudi de mercat” de la Consulta proposo que els propers mesos i dins del marc de l’Assamblea de Catalunya i de les seves entitats territorials comencem a posar-nos d’acord en consensuar els seguents temes de cara a poder oferir garanties als propers sectors a incloure en el projecte. Proposo:
– Identitat: que caldrà per obtenir la nacionalitat catalana.
– Llengua. Quin paper hi tindran les altres llengues parlades al territori.
– Quins son els beneficis d’administrar els nostres recursos.
– Quina és la voluntat sobre la posició de Catalunya dins de la Unió Europea i el mòn.
Si no som capaços de vestir aquesta estructura mínima, l’estructura se’ns col·lapsa. Penso que no avançarem sino sabem donar aquest primer pas.
Aquesta és la meva visió avui. De totes maneres, un altre cosa que he aprés de la Consulta és que la flexibilitat i la disposició a canviar de parer a mida que caminem plegats és un altra de les claus de l’èxit. Parlem-ne .
“Em sembla molt engrescador trencar esterotips i re-inventar-nos-ho tot a partir dels trocets que quedin de tot el que hagi ressistit l’impacte de la crisi.“
Som en un moment on els capaços d’adaptar-se als canvis ho tenen millor per sortir-se’n que els immovilistes. La crisi s’està mostrant en el seu moment més voraç per la seva persistència i cada dia ens dona una mostra més del canvi que ens proposa. De fet, sembla que hem optat per dir-li crisi al nostre propi destí. Un destí que ens ha dut cap una via morta en molts sentits. I resulta que a la mort del present la preferim anomenar crisi.
N’hi haurà molts que fins i tot s’abraçaran joiosos si s’en surten, si sobreviuen. N’hi haurà que s’hi quedaran també. Però crec que no va només d’això tot plegat. Cal superar-la, avançar-la, cal sortir-ne renovat. No haurà servit de rés si cadascun de nosaltres no fa una reflexió profunda sobre com pot millorar aquest mòn, començant per un mateix. Sento que no ens podem permetre continuar pel mateix camí sense aprofitar per reflexionar si estem en la direcció on podem donar el millor de nosaltres mateixos.
Caldrà que siguem majoria els que haguem intentat aquest canvi respecte als que tan sols hagin sobreviscut per tal que la crisi hagi estat positiva. Si no és així, hi tornarem a ser d’aquí un temps i amb una mica de “sort” només els haurem deixat la propera crisi en herència als nostres fills. I a aquests, si no els deixem incorporat en el seu coneixement que cal ser persones de ment i actitut predisposades i obertes al canvi i a l’adaptació, al seu torn, els deixaran preparada la propera crisi als nostres nets.
M’agrada pensar que no prepararem el camí cap a noves devallades i que a partir d’ara aprendrem a viure amatents a qualsevol indici d’error global amb l’experiència acumulada. Un exemple d’això és la percepció que tinc que la humanitat està començant a resoldre molts dels seus conflictes per una via diferent a la de l’us de la violència. Ho podrem veure en l’evolució de les revoltes iniciades al magreb on tot i la violència inicial , aquest no hauria de continuar més per aquest camí i derivarà en processos democràtics de ressolució del conflicte. Aquests processos a més hauran d’anar avançant necessariament per tota Àfrica. Si tinc un bon pressentiment o no el tinc ja ho dirà el temps.
De la matiexa manera, també hem d’aprendre a viure en el conflicte en tots el àmbits de la nostra vida i de la societat sense que això hagi de suposar cap mena d’infelicitat.
Em sembla molt engrescador trencar esterotips i re-inventar-nos-ho tot a partir dels trocets que quedin de tot el que hagi ressistit l’impacte de la crisi.
Som a punt d’acabar l’any xinès del tigre, en concret demà dia 2 de febrer. Tinc la sort de tenir amics de tots tipus i n’hi ha que en saben força de tot això de l’horòscop xinès. M’han explicat que es veu que això de l’any del tigre és com una mena de renovació global en tots els sentits. Un any on pels que no els agraden els canvis es veu que ho han passat força malament i amb sort, simplement han sobreviscut.
Personalment crec que no soc d’aquests que simplement he sobreviscut i penso que a tots plegats ens convindria celebrar l’any del tigre successivament. Però tranquils, es veu que no torna fins d’aquí a uns 14 anys. A més, demà passat, entrem en l’any xinès del conill,…
Física quàntica, intel·ligència emocional, programació neurolíngüística (PNL), “coaching”, “el secret”, … digueu-li com vulgueu però al final son tota una pila de raonaments cada cop més científics per demostrar allò en el que creiem molts. Per poc que hagueu seguit n’Eduard Punset en el seu programa “Redes” o en els seus llibres (per ex. l’últim: “Viatge al poder de la ment”) sobre els avenços científics en el camp del coneixement del cervell humà us n’adonareu que cada cop som més aprop de justificar allò que per molts (com jo mateix) és més que una creença.
Hem nascut en una societat on, radicalment, tot el que no ha passat el “control de qualitat” de la ciència no és considerat cert. Bé, jo soc d’aquests. Dels que creu que la tendència a equivocar-se o a encertar a la vida depèn de tantes variables totalment fora del nostre control que al final, el percentatge d’encert és, si més no, igual (jo crec que fins i tot superior) als que operem sobretot per intuïció.
Fa una setmana, alguns dirien que per casualitat, ( el mateix dia i amb 5 minuts de diferència) per dues bandes diferents em van arribar les dues parts d’aquesta conferència que us recomano molt i molt. Us la recomano a tots aquells que hagueu llegit l’anterior paràgraf i us sentiu identificats en aquesta manera de sentir (és a dir més, que no de pensar). Als que penseu que tot això son solemnes bretolades, no perdeu el temps.
Son dos vídeos que us enllaço a continuació i que duren 55 minuts cadascun d’un personatge que a part de saber-ne molt ho explica de manera divertida ( i això vol dir que en sap molt) Emilio Duró. Us asseguro que no hi ha millor plan si esteu a casa o a la feina tranquil-ament i teniu ganes d’escoltar bons i divertits pensaments.
Així doncs, no em vull enrotllar massa més, que us aprofiti:
“el poc suport que institucionalment, mediàticament i econòmicament s’ha volgut donar a aquest trascendental fet ha ajudat a caminar en la direcció que tot plegat està prenent i que ens porta a jugar aquesta partida decisiva en el camp més neutral de tots els possibles: L’ESPAI PÚBLIC.”
Moltes vegades tinc la sensació que els esdeveniments es posen d’acord per voler demostrar alguna obvietat.
És per mí, el cas de la consulta independentista que recòrrer el nostre país. Com a voluntari de la plataforma Barcelona Decideix haig de reconèixer que estic vivint una de les experiències més engrescadores, optimistes i vitals que hom pot viure en el camp del compromís social que hauria de tenir qualsevol persona amb la seva societat. Per un altra costat, el poc suport que institucionalment, mediàticament i econòmicament s’ha volgut donar a aquest trascendent fet ha ajudat a caminar en la direcció que tot plegat està prenent i que ens porta a jugar aquesta partida decisiva en el camp més neutral de tots els possibles: L’ESPAI PÚBLIC. I això a mí em convenç cada cop més del seu paper clau en la societat.
Haig de reconèixer que personalment vaig tenir els meus moments de dubte ( i fins i tot enuig ) en veure com ni mitjans de comunicació ni institucions públiques donaven cobertura en els inicis d’aquest procés a la nostra ciutat. I que vaig arribar a pensar que el fet de no poder realitzar la consulta amb la mateixa igualtat de recursos amb els quals disposa l’administració quan a ella li plau ( us heu parat mai a pensar en el dispendi de recursos humans, econòmics i d’infraestructura que respresenta qualsevol procés electoral per l’administracio? ), la condemnaria al fracàs. Però tot plegat es va esvair per complert el dia en que vàrem començar a recollir vot anticipat pels carrers de la Barceloneta. Tal i com resa el proverbi: “si la muntanya no va cap a Mahoma, Mahoma haurà d’anar a la muntanya”. I varem decidir ser actius sense esperar l’ajut de ningú. La qual cosa té un mèrit impressionant en els temps que corren on la gent té una actitut totalment passiva a la solució dels seus problems i tan sols es movilitza pel fet de protestar. Es va sortir a captar vot pels carrers i les places del marítim barri barceloní i la veritat és que aquí va ser on vaig sentir aquesta comunió de sensacions d’estar implicat en un moviment molt gran i sobretot diferent pel que té de construtiu i no de destructiu.
I com en les grans conteses ideològiques el poble ha prés el carrer. I això ja ha començat i encara s’està fent amb el vot anticipat arreu de la ciutat. I s’allargarà fins el 10 d’Abril que serà la festa final. Volíem fer una consulta el més semblant possible a un referendum oficial amb un dia on es concentrava tota la intensitat i el debat previ. Ens estàvem equivocant. No és una consulta qualsevol i per això pren una forma diferent. Pren el valor del seu capital principal: les persones que voluntàriament hi estan col·laborant i treballant a l’oficina pública dels nostres carrers. No us sorprengui si veieu una tauleta al carrer Astúries o a la Rambla del Carmel, als voltants de l’Estadi del Barça o al Pla de Montbau un dia qualsevol. Penseu que darrera d’això hi som un munt de gent apassionada per la democràcia i que ens creiem que la manera de resoldre els conflictes al mon pot canviar i de fet, ja està canviant. No ens confonguem més si us plau, el problema no és la consulta, ans al contarir, n’és una part de la solució. El problema està, no ens l’hem inventat nosaltres, hi és des de fa temps. Ni més, ni menys, volem contribuir a resoldre’l de la millor manera que sabem.
Un èxit o un fracàs.A títol personal ja està sent un éxit. Us dono simplement una dada: a dia d’avui, en el total del país, ja han votat afirmativament per la independència a l voltant de 575.000 persones. Amb aquest nombre de vots a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, seriem la segona força política gairebé empatats amb PSC. I aquest esplèndid resultat quan encara no s’ha votat a tot el territori, incloent la capitat d’1,4 milions d’habitants i, com deia abans, sense cap tipus de suport mediàtic, econòmic ni institucional. No m’estranya que faci por a alguns. Deia Gandhi: ” primer t’gnoraran, després se’n riuran de tu, per últim t’atacaran. Llavors, hauràs guanyat”.
No em vull estar de dir tampoc que és molt gratificant quan entres en contacte directe amb la realitat sense cap filtre. M’he adonat de dues coses. L’una que no és un tema menor aquest del sobiranisme per la majoria de la gent. Evidentment que hi ha preocupació per començar a sortir de la crisi, però un cop superat aquest primer debat tothom és sensible a la pregunta sobre la possibilitat de poder decidir si tenir un estat propi. I molt. Per un costat o per l’altra. Per resumir-ho diria que tothom té criteri al respecte. I, un cop ja ets en la conversa i la despulles de tendències, queda tan sols el fet de radicalitat democràtica: “Tan sols et demano un SI, un NO, o un Blanc.” Això és bó per tothom.
Senyores i senyors, la festa de la democràcia directa i participativa està servida. Us quedareu al sofà?.
línia de terra 