Possibles escenaris d’actuació en l’àmbit de la Ronda de Dalt.
Per a més informació:
http://www.jordicoronas.cat/2015/06/la-ronda-de-dalt-una-prioritat.html
https://liniadeterra.wordpress.com/2012/03/13/recuperant-el-passeig-de-la-vall/
SENSE ESTAT, URBANISME D’ENGRUNES
He seguit aquesta campanya com a arquitecte implicat dins d’un equip de professionals que hem treballat la proposta urbanística d’ ERC al qual s’hi han afegit Moviment d’Esquerres i Avancem i on també hi son les Plataformes Barcelona Ciutat Oberta i Catalunya Sí.
I com és lògic m’he interessat pels programes dels diferents adversaris. Tot i que em vindria de gust, no faré una comparativa dels arguments d’uns i altres. Per ser just m’hi hauria d’estendre més del que en aquests moments puc fer per temps i dedicació. Per tant miraré d’anar de cara a barraca.
Els projectes que aspiren a tenir pes en l’Ajuntament amb un proposta de ciutat socialment justa, amable, sostenible tenen un denominador comú: la necessitat de disposar d’un lideratge públic fort. Això, traduït, és: Capacitat de decisió pròpia i recursos.
Tenim prou recursos per millorar algunes cosetes? sense dubte. La màquina municipal pot funcionar millor ajustant-li més encara algunes peces? també. Cal exigir-ho passi el que passi sí, segur, és el que hem anat fent sempre. Qué ens han de dir!.
Aquests dies no deixo de pensar en la famosa i visionària cita de l’Ovidi Montllor cada cop que escolto aquells que estan per un ideari idíl·lic i meravellós tot posant el carro davant dels bous: “Ja no ens alimenten molles, volem el pà sencer”. M’indigno quan assisteixo a debats que giren al voltant de les engrunes.
Des de l’òptica de l’Urbanisme es veu clar i diàfan: Sense ser Capital d’Estat Barcelona seguirà jugant i somniant en ser allò que no pot. Una ciutat que un castellanoparlant en diria de”quiero y no puedo” i un catalanoparlant en diria que “vol i dol”. No es pot ser social sense disposar del poder de decisió, del poder regulador i de recursos econòmics. Lideratge públic és això. Sense les millors cartes estem venuts i sempre guanyaran la partida els mateixos de sempre. Lideratge públic vol dir: si ningú més ho fa, ho podem fer nosaltres. Només així plantes cara als “lobbies” i les màfies.
El camí que va del corredor mediterrani fins el magatzem del taller de la nostra ciutat o el que va del planejament municipal, del disseny del projecte en un despatx d’Arquitectura fins la finalització de qualsevol edifici és plé d’accions que impliquen regulació, sobirania i recursos econòmics. Sense aquestes condicions ja sabem quin és el nostre sostre.
Les opcions que s’apunten al Urbanisme Social i no aposten clarament per la Independència, sento dir-ho així però són irresponsables. Amb les engrunes actuals no sostindreu el model social que preteneu ni pllantareu cara a rés.
Ho podem dir ben clar perqué ens ho coneixem: Durant uns anys varem intentar portar a terme aquest Urbanisme en tot el país i varem tirar endavant projectes creient-nos que les eines que havíem negociat podrien ser suficients. L’engany va ser sublim, la hipoteca derivada no ha parat de créixer i els acords i consensos se’ls han passat pel folre.
Aquest diumenge va d’això: De votar per opcions que ja ni tant sols poden comptar amb més hipoteques o de gestionar per nosaltres mateixos el fruit del nostre esforç diari.
I sobretot, TOTHOM A VOTAR!
Una visió de l’espai públic des de l’Ajuntament
“El carrer és un espai urbà, lineal i públic, vorejat de cases, solars o parets, que permet la circulació de persones i, en el seu cas, vehicles i que dóna accés a diferents parcel·les o edificis que es troben als seus costats. En el subsòl del carrer es disposen les xarxes de les instal·lacions dels serveis urbans a les edificacions com : clavegueram, la distribució d’aigua potable i les de gas natural, electricitat a baixa, mitja o alta tensió i telecomunicacions.”
(1er paràgraf de la definició de carrer de la la viquipèdia : http://ca.wikipedia.org/wiki/Carrer)
En aquest article miro d’enumerar els aspectes que al meu entendre incideixen en la forma final de l’espai públic d’una ciutat. Trobareu d’altres articles molt relacionats amb aquest navegant pel bloc.
Des d’un punt de vista pragmàtic i municipal l’espai públic és la integral de tot un seguit d’accions que des de moltes i diferents parts d’un municipi arriben a materialitzar-se en els nostres carrers i que per poc que ens hi parem a pensar ens resulten infinites. L’objectiu final d’aquest anàlisi ens ha de servir sobretot per esbrinar si aquest resultat últim de ciutat que estem oferint als seus habitants és el que pretenem. Sovint ni se sap. Si bé és cert que resulta molt fàcil perdre’s en aquest laberint!.
L’organització municipal, la incidència directa de la ciutadania en decisions tècniques de interès comú i el divorci cada cop més exagerat entre els professionals tècnics i els polítics, son els tres aspectes principals que crec que des del mon municipal caldria reconduir quan abans millor.
- L’ORGANIGRAMA MUNICIPAL:
Sincerament crec que aquí rau un dels mals dels que pateix avui el nostre espai públic. Un simple exercici de caire organitzatiu de quantificació dels diferents departaments, normatives, personal, codis, empreses, lleis, criteris, etc, que incideixen sobre l’espai públic final seria el punt de partida necessari. Les estructures organitzatives municipals han acabat essent tant complexes que s’han fet ingovernables de cara a l’actuació efectiva i coordinada en aquest camp i la força del seny ha quedat apartada per d’altres equilibris polítics, administratius, financers, una mica tècnics també i sobretot de correlació de forces i poders.
Dit d’un altre manera el que ja he explicat en aquesta introducció: no es pot tenir un mínim control d’allò que tothom gosa manipular. I la cosa no millora, ans al contrari, aquests “compartiments” cada cop son menys flexibles i imposen amb més rigidesa els seus criteris i la intervenció que tots ells fan en l’espai públic és fa molt evident.
Però anant de cara a barraca: aquests “temes” estan organitzats en diferents Àrees depenent del municipi i solen ser els següents:
- El Manteniment Neteja, Pavimentació, Jardineria, Mobiliari, …
- Els Serveis Municipals (Clavegueram, Enllumenat, …) i els serveis de companyies subministradores ( Elèctriques, Aigües, Telecomunicacions, Gas, …)
- Els Serveis de Projectes i Obres integrals o sectorials.
- Els elements urbans (el mobiliari, els llums, les vorades, reixes, etc)
- L’accessibilitat.
- La mobilitat. (transport públic, privat, vianants,..)
- El planejament de petita escala. (Els plans puntuals de millora, reparcel·lacions,…)
- I el planejament de gran escala. (Els nous creixements)
(Cadascun d’aquests temes mereix per sí sol un capítol a part.)
D’aquí se’n desprèn la diversitat d’agents que tenen major o menor competència en l’espai públic. Els agents, departaments, àrees, etc, que s’en deriven acostumen a ser :
MANTENIMENT (ENLLUMENAT, CLAVEGUERAM, JARDINERIA), SERVEIS 
(COMPANYIES) , URBANISME (PLANEJAMENT, GESTIÓ, DISICIPLINA,), PROJECTES URBANS I OBRES MUNICIPALS , MOBILITAT (DISSENY Ó GESTIÓ: POLICIA LOCAL), MEDI AMBIENT, EMPRESES MUNICIPALS (D’APARCAMENTS, D’HABITATGES, DE SERVEIS, DE REHABILITACIÓ, URBANÍSTIQUES, CONSORCIS (AMB D’ALTRES ADMINISTRACIONS, AMB PRIVATS), PATRONATS I, EN ALGUN CAS, DISTRICTES O TERRITORIS ESPECÍFICS…
- LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA.
Cal escoltar a la ciutadania. Cal que la seva participació en el disseny de la ciutat sigui cada cop més implicada, directa i sobretot constructiva. Crec que ( al menys sota la meva experiència ) això s’ha vingut fent, amb major o menor fortuna. Des de sempre els tècnics, hem iniciat els projectes de carrers, parcs i places passejant i vivint-los abans de ni tan sols agafar el llapis . Ara tenim més canals d’arribada d’aquestes opinions gràcies a les noves tecnologies, cal aprofitar-ho.
De la mateixa manera també cal reconèixer desencerts en forces intervencions fruit molts d’ells de l’excessiu zel dissenyador sobretot de les primeres èpoques de la democràcia, d’altres per la poca capacitat de diàleg amb el seu entorn o d’altres per la manca de interlocució amb el múltiples agents interventors en l’espai públic.
A més, la por al fracàs, ha propiciat que en algun cas (cada cop més) s’hagi caigut en la temptació de delegar les decisions cap els ciutadans. En aquest sentit fa ja uns anys (3 de març de 2009) Josep Maria Espinàs escrivia a el seu “Petit Observatori” de “El Periodico” un encertat article titulat “Que se la juguin els experts” http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20090303/que-juguin-els-experts/225391.shtml ) en referència a la que més tard seria la castrada decisió sobre la reforma de la Diagonal barcelonina.
Sota el meu punt de vista crec que cal fer entrar en valor les propostes ciutadanes en positiu. Molt important també és saber acotar-les en el temps. Amb això vull dir que cal conscienciar tothom que el moment de debat de les propostes és el de projecte. L’actual legislació complica de manera bàrbara qualsevol modificació feta fora d’aquest termini donat que el mòn contractual rigiditza tot el marge. Una proposta seria invertir el temps d’exposició pública durant l’aprovació definitiva del projecte en participació efectiva durant la redacció. Per això ens cal modificar la Ley de Contratos, és a dir, ens cal un Estat.
És molt probable veure fracassar projectes que gaudeixen del suport de la majoria simplement perquè aquesta resta callada i a l’hora d’explicar-lo només es mobilitza l’oposició. Cal invertir aquesta tendència motivant a tota la ciutadania a implicar-se en aquests processos.
Cal administrar les demandes veïnals sempre sota el filtre d’interès comú, la viabilitat econòmica, temporal i qualitativa i la idoneïtat tècnica.
La visualització d’aquest punt es fa palesa dia a dia amb l’aparició de més i més tanques privatitzadores de l’ús de l’espai per determinats grups (gossos, infants,botxes, terrasses, avis, skaters, ciclistes, etc,). I em lamento quan recordo aquella pintada hippie que deia que el que cal és obrir portes i no construir tanques.
- RECUPERAR EL DIÀLEG POLÍTIC-TÈCNIC
És força evident que els millors resultats dels projectes de ciutats han estat sempre gràcies, en gran mesura, al bon funcionament en l’entesa d’aquest binomi. Penseu en qualsevol exemple de ciutat/territori que en algun moment de la seva historia hagi destacat pel seu creixement o re disseny exemplar i sempre es donarà aquesta circumstància.
Cal recuperar doncs aquesta sinergia que el pas del temps ha acabat “divorciant” el cos tècnic i el polític.
EL LLENGUATGE.
Els conceptes anteriors caldria aplicar-los sobretot als eixos de ciutat que
l’estructuren i la defineixen.
Cal ser rigorosos amb l’aplicació d’un llenguatge funcional, auster, intemporal, savi, expert, científic. L’expressió més encertada seria “anònim”.
El pas del temps a l’exterior és la millor de les seleccions naturals en aquest sentit. D’una lògica inapelable.
Recuperant l’ús dels materials, oficis i processos propis del país recuperarem no tant sols el llenguatge sinó que a més reconduirem el sector de la construcció cap al model productiu adient. Una direcció que hem perdut durant els anys de disbauxa i que podem tornar a prendre des del plantejament dels projectes fins a la seva valoració en els processos contractuals.
Cal deixar les obres d’autor o experiències més formalistes als troços on la ciutat s’ho pot permetre, que per una altra banda en son molts, però NO QUALSEVOLS. Senzillament cal consensuar quins.
SOBRE L’AVANTPROJECTE DE LLEI D’ARQUITECTURA
De la lectura de la memòria prèvia de l’avantprojecte de Llei ‘Arquitectura penso que en línies generals és un redactat que roman en vells fonaments i codis que cal sacsejar d’una vegada.
Som en un moment molt rellevant pel que fa a la reivindicació de profunds canvis socials, econòmics i polítics derivats de la crisi a occident i nogensmenys de les desigualtats socials a tot el món. Canvis impulsats i protagonitzats per força moviments col·lectius apareguts de bell nou que han aconseguit posar en un primer ordre de debat el que alguns reclamem des de fa temps: democràcia directa i participativa en les decisions que afecten la vida dels nostres ciutadans.
Alhora també som en un moment on la consciència mediambiental ja no és simplement una tendència o una ideologia, sinó que ja és una necessitat que cal prendre’s amb rigor de cara a la persistència global del planeta a mitjà termini.
Si ens hi fixem l’arquitectura, conscient com és de la seva forta incidència en aquest sentit, ja fa un temps que comença a expressar internacionalment que la voluntat de projectar i construir amb respecte per l’entorn immediat és la millor via per preservar els recursos globals. Per citar només alguns exemples, premis com els Pritzker a Shigeru Bhan el xinés Wang Shu o els darrers d’Espai Públic Europeu (on s’han premiat sobretot l’èxit d’ús dels espais) o exhibicions com les dues darreres propostes catalanes a la Biennal de Venècia, són mostres entre moltes altres que aquests canvis en el nostre sector ja s’implanten i es reconeixen.
Per un altre costat és trist comprovar com els organismes oficials entorn de la professió d’arquitecte a casa nostra es troben atònits davant d’aquests canvis i romanen impermeables a tots ells sota la coberta de la “qualitat” amb aquest esperit bocabadat i eternament abstret que tant em cansa per ranci, allunyat de la societat, estancat i endogàmic.
Si realment es vol fer promoció de l’Arquitectura, aquesta ha de deixar d’alliçonar. Si realment es vol que l’Arquitectura faci un salt endavant, cal deixar de parlar des de l’Arquitectura i passar a escoltar des de l’Arquitectura.
La qualitat s’ha cansat d’haver de romandre d’un sol costat i ja fa temps que reclama la seva opinió des d’altres punts de vista aquí i arreu. La qualitat ha de sorgir del fet que la capacitat per decidir sobre qualsevol aspecte de l’entorn immediat dels ciutadans sigui dipositada en debats formatius, d’ampli abast i termini suficient i limitat.
El nostre paper com tècnics és el de tutelar aquests processos i aportar a tots ells el coneixement i experiència necessari per traduir les prioritats en possibilitats i col·laborar en prendre la decisió més encertada tenint en compte els “valors arquitectònics” de les diferents propostes en discussió.
Aquests valors arquitectònics citats en el text han de ser per damunt de tot objectius i relacionats amb els valors constructius de temps, cost i qualitat constructiva i sobretot en la sostenibilitat que a més garanteixi el manteniment més eficient i la durabilitat més alta. Hem de ser capaços de defensar i explicar objectivament aquests valors arquitectònics que per altra banda radiquen en l’essència de l’arquitectura moderna. L’arquitectura ha d’estar a l’abast de tothom i col·locar-se en cada moment allà on cal. En definitiva ara li toca ser més humanista per avançar.
Personalment crec que la sensibilitat cap a aquests canvis és la que ha de generar el canvi de rumb en l’Arquitectura (aquí i arreu) que molts reclamem i anhelem des de fa força dècades diria jo. I aquests aspectes no els trobo ben representats en aquest text previ i crec que és una molt bona ocasió per a fixar-los amb més contundència.
Aquesta llei, si és necessària, hauria de ser-ho per fer una aposta en recuperar el vessant més humanístic de l’Arquitectura.
Com sigui i ateses aquestes raons, crec que tant pel que fa al redactat final com pel que fa a la composició dels òrgans consultius, hauria de quedar prou clar que s’hauria d’obrir a més arquitectes, fins i tot a estudiants i a tot tipus de professionals, acadèmics i empreses del sector així com representants socials i culturals del país.
La llei ha esperat fins ara i convindria que ja posats la féssim amb el més ample dels consensos justament amb l’objectiu de vetllar per aquesta qualitat tan desitjada i per continuar construint aquest nou país que ens espera amb fonaments sòlids.
Bona la creació d’una eina oficial per valorar les quanties de licitació però caldria fixar també límits a les baixes sobre aquests valors de sortida.
3 de Setembre de 2014: Aquí us deixo l’enllaç a l’article després del debat i correccions amb els companys de la Sectorial d’Arquitectura, Edificació i Territori per la Independència de l’ANC. Una mostra més de com el debat i la participació milloren els resultats finals/ http://arquitecturaxindependencia.blogspot.com/2014/09/cal-una-llei-que-reguli-larquitectura.html
Carta de Presentació de la Sectorial d’Arquitectura, Edificació i Territori per la Independència.
Estem vivint un moviment social històric: l’assoliment d’un Estat propi. Des de la Sectorial d’Arquitectura, Edificació i Territori de l’ANC tenim clars dos aspectes. Per una banda estem convençuts que els professionals del nostre sector tenim la responsabilitat d’aportar a la nostra societat tot el coneixement i la creativitat que siguem capaços perquè aquesta assoleixi els objectius que es proposa. Per altra banda també estem convençuts que l’assoliment d’un estat propi ens brinda la millor de les oportunitats per refer aquest castigadíssim sector.
La historia ens mostra que els moments més reeixits en el camp de l’arquitectura, l’art i la construcció (en el nostre país i arreu, en el nostre àmbit i en molts d’altres) van ser derivats de moments on els objectius eren a bastament compartits. Ara, aquest consens també s’està assolint implícitament amb el procés per aconseguir un estat propi. Des de la Sectorial ens hem proposat reunir tots els professionals (arquitectes, arquitectes tècnics, enginyers d’edificació, constructors, promotors, industrials, empresaris, …) per treballar conjuntament. L’éxit d’aquesta voluntat de sumar dependrà de cadascú de nosaltres al llarg d’aquest camí.
L’objectiu doncs és clar i el temps i els medis ens obliguen a fer l’esforç de ser directes i sintètics. Ens donem un temps breu (que ja ha començat) per elaborar un argumentari que detecti les oportunitats més rellevants que ens ofereix la possibilitat de bastir un Estat de bell nou. Posant l’èmfasi en què aquestes oportunitats se situen davant nostre i cal assolir-les.
Un nou estat ens permetrà grans oportunitats de millora en temes com la política d’habitatge (nous models, facilitats en primera residència, incentivar el lloguer,…), l’eficiència i transparència en la contractació pública d’obres i serveis, o en l’enfocament propi de temes com la sostenibilitat, els serveis professionals, la tramitació de llicències, la normativa tècnica, el patrimoni, les noves infraestructures, la participació ciutadana o la qualificació del sòl. També, pel sol fet de ser-ho assolirem millores evidents com la capitalitat d’Estat per Barcelona, més recursos, més competències, canvi de marc legal i estalvi de temps i energies que ara dediquem a debats esterils.
Un cop elaborat aquest argumentari ens adreçarem a tots els col·lectius per tal d’explicar l’energia que un estat propi ens pot aportar, també en el nostre sector professional . Iniciarem una campanya de presentacions arreu del territori i virtualment a la xarxa. També volem compartir-ho amb d’altres sectorials amb qui podem complementar i justificar les raons de partida de la majoria dels arguments: economistes, juristes, administració pública, empresaris o enginyers són sectorials amb força punts en comú.
Animeu-vos a participar amb l’ANC sectorial Arquitectura, Edificació i Territori, ara sí que és l’hora:
www.facebook.com/arquitecturaXindependencia
ancterritoriiarquitectura.wordpress.com
La Sectorial d’Arquitectura de l’ANC
Companys,
Us faig 4 ratlles del que penso al voltant de la coordinació de la sectorial.
El punt més urgent i important sota el meu criteri és que cal dotar-nos d’un marc genèric i sintètic que serveixi de presentació en sí mateix (Tant per fer una conferència, com per repartir un flyer o per compartir a les xarxes ).
Aquesta estructura seria oberta i hauria de ser prou ample com per contemplar tots els agents del nostre sector (tècnics, constructors, promotors, industrials, oficis, empresaris…).
Com us he dit ha de ser un document obert però de manera supersintètica s’estructuraria de la seguent forma.
Després d’una petita introducció d’on venim, de seguida entrar en matèria en dos grans apartats:
– Primer. Quines EINES noves ens ofereix al nostre sector la possibilitat d’un Nou Estat:
1.- Capacitat legislativa (Llei del Sòl, Hipotecària, de Contractes de les Administracions, de Serveis Professionals, de Costes, Reforma Laboral, el CODI TÊCNIC!!!,…)
2.- Recursos econòmics
3.- Capacitat de decisió (sobre infraestructures, …)
4.- Unitat d’acció més sòlida. El moment zero serà un bon escenari pels Pactes(Patronals, sindicats, col·legis, universitats, empresa,…)
– Segon. Començar a imaginar quin model de país tindrem l’oportunitat de construir amb aquestes eines. (És aquí on crec que es poden donar sortida als grups de treball)
1. Model Territorial. Urbanisme. Dispers-compacte, Mobilitat, Infraestructures, Serveis, Sostenibilitat. (Un debat formal)
2. Model Econòmic. Vinculat a la nostra cultura que en els moments més brillants de la seva història a aconseguit treure profit dels recursos creatius i naturals del nostre país. (Un debat socio-econòmic)
3. Model Professional i Formatiu.
M’agradaria posar en comú aquesta estructura i treballar-la entre tots fent aportacions en forma de pluja de idees, per grups o en general.
Es podria començar el mateix dia per aprofitar la trobada i després formar grups per acabar de definir-la.
Ens hauriem de donar un mes per tenir aquest document de presentació i començar a socialitzar-ho posteriorment.
Sempre en constant debat.
Per últim, m’apunto a la proposta de canvi de nom i proposo: Sectorial d’Arquitectura, Edificació i Territori.
Salut,
Joan Rogés Figueras
Arquitecte
Arbres: Possiblement, els més importants.
Dues magnífiques escenes de la pel·lícula “Lorax, en busca de la trúfula perdida” basada en el llibre “El Lorax”escrit per Dr. Seuss. Publicat l’any 1.971 va esdevenir un dels “Top 100 llibres per a mestres” en una enquesta realitzada a internet l’any 2.009 i “Top 100 de llibres d’imatges” en una altra enquesta de 2.012. Per a més informació http://es.wikipedia.org/wiki/El_Lorax
Quan es qüestiona una espècie d’arbrat per un espai públic entrem, sense adonar-nos, en un debat que cada cop s’aproxima més a la dicotomia ciutat versus natura, que no pas al de la racionalitat: la idoneïtat respecte al tipus de via pública, és a dir, proporció de la secció vial/arbrat, assolellament, dimensions, adaptació,…
Vull dir que un arbre és un esser viu, i que justament per això li hem fet un “forat” en les nostres vides (voreres) : perquè ens facin la vida més natural en entorns totalment desnaturalitzats i artificials com les ciutats modernes.
Al·lèrgies, brutícia i costos de manteniment brandats com destrals cap als que, al meu entendre, son precisament els elements més definidors del caràcter i sensibilitat de la ciutat que els acull.
Per acabar de fer-ho avorrit, gairebé sempre (per no dir sempre), la tendència és a debatre només la bondat estètica de l’espècie escollida. Aquest és un camp tan reservat a allò que és diví que a mi, que només sóc un arquitecte, em deixa fora de joc.
L’arbrat compleix infinites funcions en l’espai públic d’una ciutat. Us vull simplement enumerar els que cita un excel·lent document editat no fa gaire per Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona i que porta per títol “La gestió de l’arbrat viari” i que agrupa en tres blocs:
MEDIAMBIENTALS: millora la qualitat de l’aire, regulació climàtica, atenuació de la contaminació acústica, regulació del cicle hídric de la ciutat, increment de la biodiversitat.
SOCIALS : “ Els arbres contribueixen a l’equilibri psicològic incrementant la qualitat de vida i el benestar de les persones, i estableixen vincles entre els ciutadans i la natura.
Els arbres creen paisatges particulars i aporten formes, colors i variabilitat estacional que ajuden a definir carrers o barris sencers. També procuren intimitat als habitatges i serveixen com a elements estructurals en crear diversitat d’ambients.
I ECONÒMICS: Redueixen el consum energètic en climatització dels habitatges adjacents, sobretot dels primers pisos. “ També n’incrementen el seu valor.
Per a qui en vulgui completar la lectura aquí us deixo l’enllaç: http://w110.bcn.cat/MediAmbient/Continguts/Vectors_Ambientals/Espais_Verds/Documents/Fitxers/Plagestioarbratviaribcn_cat.pdf
No hi ha millor manera de defensar el patrimoni natural de les ciutats ( i qualsevol altre qüestió ) que el debat seriós, tranquil i profund que vagi de cara a escatir les raons en qué es basen les queixes que malden pel gradual extermini de tot allò que els crea una molèstia.
I és clar que hi ha al·lèrgies a certes espècies més que a d’altres (jo mateix en soc un exemple d’allò més típic). I és clar que embruten. I és clar que requereixen un manteniment. Però si feu l’exercici de pensar una mica la quantitat d’elements, i fins i tot d’essers, que ens poden provocar a cadascun de nosaltres un cert malestar en una ciutat en un moment donat la llista es fa inacabable.
És l’espai públic, un continu generador de conflictes i d’educació per la convivència i els arbres només en son la part més important.
Una bona de moltes possibles maneres de veure-ho
LICITACIÓ D’ESTAT PROPIc
A l’Abril de 2.011 vaig publicar en aquest bloc un article titulat AVANTPROJECTE D’ESTAT PROPI. Seguint amb la terminologia amb el que estic acostumat per la meva feina, crec que ara caldria dir que estem avançant d’una manera vertiginosa cap a la consecució de l’anhelada independència i que ja ens trobem en el procés de licitació.
L’avantprojecte ens l’hem cruspit en un tres i no rés i el projecte executiu hem trobat que potser l’hem de redactar un cop haguem escollit els constructors.
Aquesta reflexió va per tota aquella gent que afirmava que tant el 10J ( que a la seva vegada n’era el resultat del malaurat procés estatutari, i que ajudaria a donar per acabat un segle d’intent d’encaix), com el 10A, com anteriors manifestacions i posteriors accions no havien servit de rés.
Des del 10 d’Abril de 2.011 (la fi de les consultes) fins ara només ha passat un any i mig. Llavors, us imaginaveu que avui seríem a 2 dies de decidir el nostre futur?.
Estic convençut que els catalans sabrem escollir, hi estem sobradament preparats i el seny ens obrirà nous camins.
Aconseguirem la majoria parlamentaria necessària per caminar amb fermesa i construir amb fortalesa.
Ho hem de fer a més cap a l’equilibri social i el repartiment just de la riquesa. N’hi ha que som i serem sempre uns idealistes però vaja, pitjor ho tenien els nostres avis i mireu, si algú els hagués explicat aquest moment, molts d’ells tampoc s’ho haguèssin cregut. D’altres però continuaven incansablement persseguint-lo.
Salut i afineu bé la punteria diumengERC.
Canviem la pala per l’excavadora.
Una curta reflexió de l’històrica experiència de la Diada d’ahir.
Tinc per sobre de tot un clar sentiment personal d’alleujament. No estic sòl. Ahir va quedar palés que molts, però molts i moltes, com jo, hem abandonat de-fi-ni-ti-va-ment la condició oficial de minoritaris.
Varem abandonar el pic i la pala i ens hem muntat en una retroexcavadora. Varem sentir el premi de portar molt de temps de tertúlia en tertúlia, de debats encesos, fent un camí que semblava invisible però que el sabiem del tot real.
Ahir va mostrar-se amb més força que mai l’esperit que ja hem anat ensenyant des de fa temps. Una autèntica teràpia de masses que va transformar la perseverança en un fruit dolç i sucòs amarat de dignitat col·lectiva.
Es va demostrar que l’autèntica deriva és el forat immobilista de l’Estat on som. El moviment independentista és per sortir d’aquesta deriva.
I tot això al carrer, a l’espai públic. Ahir més que mai vaig gaudir de dues de les meves passions. I també d’una tercera, la família.
Personalment assumeixo un temps d’incerteses a canvi d’esperances. Vull objectius clars tot i els obstacles. Vull que el rescat sigui nostre i definitiu. Això em motiva i em mou, és una part molt important de la meva vida
Sé que molts/es de vosaltres sou com jo. Mostrem-nos cada cop més perque l’orgull del que varem fer ahir no pari de crèixer.
Gràcies a l’Assamblea Nacional Catalana per haver sabut catalitzar i condensar el sentiment del poble. També al TOTS els partits independentistes per mantenir-se al costat de l’acte i cedir el protagonisme a la societat.
Esperançats, il·lusionats i plens de coratge inciem el complexe camí de la construcció d’un nou Estat d’Europa socialment just i inclusiu.
No serà gens fàcil, … però ja hi estem acostumats.
Visca la propera República Catalana.
línia de terra 