L’espai públic decideix

Vot anticipat a la Barceloneta el Desembre passat“el poc suport que institucionalment, mediàticament i econòmicament s’ha volgut donar a aquest trascendental fet ha ajudat a caminar en la direcció que tot plegat està prenent i que ens porta a jugar aquesta partida decisiva en el camp més neutral de tots els possibles: L’ESPAI PÚBLIC.”

Moltes vegades tinc la sensació que els esdeveniments es posen d’acord per voler demostrar alguna obvietat.

És per mí, el cas de la consulta independentista que recòrrer el nostre país. Com a voluntari de la plataforma Barcelona Decideix haig de reconèixer que estic vivint una de les experiències més engrescadores, optimistes i vitals que hom pot viure en el camp del compromís social que hauria de tenir qualsevol persona amb la seva societat. Per un altra costat, el poc suport que institucionalment, mediàticament i econòmicament s’ha volgut donar a aquest trascendent fet ha ajudat a caminar en la direcció que tot plegat està prenent i que ens porta a jugar aquesta partida decisiva en el camp més neutral de tots els possibles: L’ESPAI PÚBLIC. I això a mí em convenç cada cop més del seu paper clau en la societat.

Haig de reconèixer que personalment vaig tenir els meus moments de dubte  ( i fins i tot enuig ) en veure com ni mitjans de comunicació ni institucions públiques donaven cobertura en els inicis d’aquest  procés a la nostra ciutat. I que vaig arribar a pensar que  el fet de no poder realitzar la consulta amb la mateixa igualtat de recursos amb els quals disposa l’administració quan a ella li plau ( us heu parat mai a pensar en el dispendi de recursos humans, econòmics i d’infraestructura que respresenta qualsevol procés electoral per l’administracio? ), la condemnaria al fracàs. Però tot plegat es va esvair per complert el dia en que vàrem començar a recollir vot anticipat pels carrers de la Barceloneta.  Tal i com resa el proverbi: “si la muntanya no va cap a Mahoma, Mahoma haurà d’anar a la muntanya”. I varem decidir ser actius sense esperar l’ajut de ningú. La qual cosa té un mèrit impressionant en els temps que corren on la gent té una actitut totalment passiva a la solució dels seus problems i tan sols es movilitza pel fet de protestar. Es va sortir a captar vot pels carrers i les places del marítim barri barceloní i la veritat és que aquí va ser on vaig sentir aquesta comunió de sensacions d’estar implicat en un moviment molt gran i sobretot diferent pel que té de construtiu i no de destructiu.

I com en les grans conteses ideològiques el poble ha prés el carrer. I això ja ha començat i encara s’està fent amb el vot anticipat arreu de la ciutat. I s’allargarà fins el 10 d’Abril que serà la festa final. Volíem fer una consulta el més semblant possible a un referendum oficial amb un dia on es concentrava tota la intensitat i el debat previ. Ens estàvem equivocant. No és una consulta qualsevol i per això pren una forma diferent. Pren el valor del seu capital principal: les persones que voluntàriament hi estan col·laborant i treballant a l’oficina pública dels nostres carrers. No us sorprengui si veieu una tauleta al carrer Astúries o a la Rambla del Carmel, als voltants de l’Estadi del Barça o al Pla de Montbau un dia qualsevol. Penseu que darrera d’això hi som un munt de gent apassionada per la democràcia i que ens creiem  que la manera de resoldre els conflictes al mon pot canviar i de fet, ja està canviant. No ens confonguem més si us plau, el problema no és la consulta, ans al contarir, n’és una part de la solució. El problema està, no ens l’hem inventat nosaltres, hi és des de fa temps. Ni més, ni menys, volem contribuir a resoldre’l de la millor manera que sabem.

Un èxit o un fracàs. A títol personal ja està sent un éxit. Us dono simplement una dada: a dia d’avui, en el total del país,  ja han votat afirmativament per la independència a l voltant de 575.000 persones. Amb aquest nombre de vots a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, seriem la segona força política gairebé empatats amb PSC. I aquest esplèndid resultat quan encara no s’ha votat a tot el territori, incloent la capitat d’1,4 milions d’habitants i, com deia abans, sense cap tipus de suport mediàtic, econòmic ni institucional. No m’estranya que faci por a alguns. Deia Gandhi: ” primer t’gnoraran, després se’n riuran de tu, per últim t’atacaran. Llavors, hauràs guanyat”.

No em vull estar de dir tampoc que és molt gratificant quan entres en contacte directe amb la realitat sense cap filtre. M’he adonat de dues coses. L’una que no  és un tema menor aquest del sobiranisme per la majoria de la gent. Evidentment que hi ha preocupació per començar a sortir de la crisi, però un cop superat aquest primer debat tothom és sensible a la pregunta sobre la possibilitat de poder decidir si tenir un estat propi. I molt. Per un costat o per l’altra. Per resumir-ho diria que tothom té criteri al respecte. I, un cop ja ets en la conversa i la despulles de tendències, queda tan sols el fet de radicalitat democràtica: “Tan sols et demano un SI, un NO, o un Blanc.”  Això és bó per tothom.

Senyores i senyors, la festa de la democràcia directa i participativa està servida. Us quedareu al sofà?.

totes les fotos del web: http://www.barcelonadecideix.cat

ELS MALS DE L’ESPAI PÚBLIC. Des de lo public.

BABEL

La transversalitat de l’espai públic és la seva gran virtut i a la vegada el seu gran defecte.Des d’un punt de vista pragmàtic i municipal l’espai públic és la integral de tot un seguit d’accions que des de moltes i diferents parts d’un municipi arriben a materialitzar-se en els nostres carrers i que per poc que ens hi parem a pensar ens resulten infinites. D’altres aspectes com: la incidència directa de la ciutadania en decisions tècniques de interès comú i el divorci cada cop més exagerat entre els professionals tècnics dels diferents àmbits i els polítics, son dos aspectes principals més que crec que des del mon municipal caldria reconduir quan abans millor.

 

·         L’ORGANITZACIÓ MUNICIPAL:

Sincerament crec que aquí rau un dels mals dels que pateix avui el nostre espai públic. Aquest simple exercici purament empresarial de caire organitzatiu juntament amb la valoració del resultat final no s’ha fet en molts cassos i simplement s’ha anat avançant amb els anys incorporant més i més departaments i departaments, normatives, personal, codis, empreses noves, lleis, ordenances, criteris … tots sumant alhora amb la percepció no premeditada (i crec que molt desencertada) que l’addició directa dona millor resultat.  Les estructures organitzatives municipals han acabat essent tant complexes que s’han fet ingovernables de cara a l’actuació efectiva i coordinada en aquest camp i la força del seny ha quedat apartada per d’altres equilibris polítics, administratius, financers, una mica tècnics també i sobretot de correlació de forces i poders.

Per tant, qualsevol programa  que pretengui revisar la situació de l’espai públic d’un municipi cal que faci relació exhaustiva d’aquestes intervencions i avaluï en quina mesura aquesta suma d’accions incideixen en el resultat final  del seu espai públic. L’objectiu final d’aquest exercici ens ha de servir sobretot per esbrinar si aquest resultat últim de ciutat que estem oferint als seus habitants és el que pretenem. Sovint ni se sap. Si bé és cert que resulta molt fàcil perdre’s  en aquest laberint això no ens hauria de servir d’excusa.

Crec que  a més, aquest procés, per anar bé, caldria repetir-lo sovint a totes les ciutats i pobles. No n’hi ha prou en fer-ho una vegada. Tant  millor quanta més periodicitat.

 (De fet, és el mateix que caldria que féssim com a persones amb nosaltres mateixos, però això ja seria d’un altre tema). 

Dit d’un altre manera el que ja he explicat en aquesta introducció: no es pot tenir un mínim control d’allò que tothom gosa manipular. I la cosa no millora, ans al contrari, aquests “compartiments” cada cop son menys flexibles i imposen  amb més rigidesa i vehemència els seus criteris i la intervenció que tots ells fan en l’espai públic és fa molt evident.

Però anant de cara a barraca: aquests “temes” estan organitzats en diferents Àrees depenent del municipi i solen ser els següents: 

  • El Manteniment : Neteja, Pavimentació, Jardineria, Mobiliari, …
  • Els Serveis Municipals  (Clavegueram, Enllumenat, …) i de companyies subministradores ( Elèctriques, Aigües, Telecomunicacions, Gas, …)
  •  Els Serveis de Projectes i Obres integrals o sectorials.
  • Els elements urbans (el mobiliari, els llums, les vorades, reixes, etc)
  • L’accessibilitat.
  • La mobilitat. (transport públic, privat, vianants,..)
  • El planejament de petita escala. (Els plans puntuals de millora, reparcel·lacions,…)
  • I el planejament de gran escala. (Els nous creixements

(Cadascun d’aquests temes mereix per sí sol un capítol a part.) 

D’aquí se’n desprèn la diversitat d’agents que tenen major o menor competència en l’espai públic.

Els agents, departaments, àrees, etc, que s’en deriven serien a grans trets :

MANTENIMENT (ENLLUMENAT, CLAVEGUERAM, JARDINERIA), SERVEIS (COMPANYIES) , URBANISME (PLANEJAMENT, GESTIÓ, DISICIPLINA,), PROJECTES URBANS I OBRES MUNICIPALS , MOBILITAT (DISSENY Ó GESTIÓ: POLICIA LOCAL),  MEDI AMBIENT, EMPRESES MUNICIPALS (D’APARCAMENTS, D’HABITATGES, DE SERVEIS, DE REHABILITACIÓ), CONSORCIS (AMB D’ALTRES ADMINISTRACIONS, AMB PRIVATS), PATRONATS I, EN ALGUN CAS, DISTRICTES O TERRITORIS ESPECÍFICS…

Caldria crear una mena d’Àrea, Comissió Transversal, o el que fòs, que permetés que tota la resta treballés coordinadament en aspectes fonamentals del llenguatge, la forma i la construcció i que sobretot centressin els seus esforços en els eixos cívics estructurants de la ciutat.

 LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA.

Ciutadà: queixes i raons

De la mateixa manera també cal reconèixer desencerts en alguna actuació fruit molts d’ells de l’excessiu zel dissenyador sobretot de les primeres èpoques de la democràcia, d’altres per la poca capacitat de diàleg amb el seu entorn o d’altres per la manca de interlocució amb el múltiples agents interventors en l’espai públic.

Això darrer, la por al fracàs, ha propiciat que en algun cas (cada cop més) s’hagi caigut en la temptació de derivar les decisions cap els ciutadans.

No fa massa (3 de març de 2009) Josep Maria Espinàs escrivia a el seu “Petit Observatori” de “El Periodico”  “Que se la juguin els experts”  ( http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20090303/que-juguin-els-experts/225391.shtml ) en referència a la que més tard seria la castrada decisió sobre la reforma de la Diagonal barcelonina. Espero que el silenci sepulcral al voltant dels processos de participació ciutadana que hi ha des d’aleshores sigui la mostra que ens estem repensant algunes coses.

Sota el meu punt de vista crec que cal fer entrar en valor les propostes ciutadanes en positiu. No sé per quina estranya i sociològica raó les masses son més fàcilment arrastrades cap a la reacció en contra que cap a l’acció constructiva. És molt probable veure fracassar projectes que gaudeixen del suport de la majoria simplement perquè aquesta resta callada i a l’hora d’explicar-lo només es mobilitza l’oposició.

A la vegada, o sobretot per això, s’ha perdut la capacitat pedagògica que ha de tenir l’administració en aquest camp. Cal administrar les demandes veïnals sempre sota el filtre d’interès comú, la viabilitat econòmica, temporal i qualitativa, la idoneïtat tècnica i explicar tot això molt bé.

La materialització d’aquest punt es fa palesa dia a dia amb l’aparició de més i més tanques privatitzadores de l’ús de l’espai per determinats grups (gossos, infants,botxes, gats!!!, avis, skaters, ciclistes, etc,). Cadda cop que en veig alguna recordo aquella pintada hippie que deia que el que cal és obrir portes i no construir tanques.

 RECUPERAR EL DIÀLEG POLÍTIC-EXPERT

El discurs polític
El projecte tècnic

 És evident que els millors resultats dels projectes de ciutats han estat sempre quan s’ha donat l’entesa d’aquest binomi. Penseu en qualsevol exemple de ciutat/territori que en algun moment de la seva historia hagi destacat pel seu creixement exemplar i sempre es donarà aquesta circumstància.

En els paràgrafs anteriors ja he comentat aquest fet. És ben curiòs i evident, però és així. Sovint hi ha una manca de confiança que me’n guardaré prou de dir que sigui injustificada perquè no seria cert, però que no per això no deixa de ser real. Si no es recupera aquesta confiança és literalment im-po-ssi-ble que un projecte de ciutat engrescador reïxi. Aquesta situació a més afavoreix l’aparició de tot tipus de personal mediocre que fa tècnicament (i irresponsable jo crec) possibles les concessions i demandes fàcils sense mostrar cap actitut crítica quan aquesta pugui exisitir.

De totes maneres ( i per contra del que tothom pensa ) aquest no és un mal únic de l’administració. I  sinó llegiu l’assaig “Bon dia mandra” de Corinne Maier on descriu com la mediocritat i les estratègies defensives avancen i triomfen a les empreses d’arreu  i cada cop amb més força. (personalment no el vaig poder acabar, em va deprimir enormement). Cal recuperar doncs aquesta sinergia que el pas del temps ha acabat “divorciant” el cos tècnic i el polític.

Properament: ELS BENS DE L’ESPAI PUBLIC.  Salut i Bon 2.011 a Tothom.

ARQUITECTURA-ESPAI CÍVIC


“L’arquitectura es converteix en espai cívic, en un mètode de disseny no ja dels edificis sino dels grans espais, dels llocs més significatius, de l’àmbit on la vida pública troba el marc adequat per a la seva expressió”

JOSEP PUIG I CADAFALCH

Del seu llibre “L’arquitectura entre la casa i la ciutat”

Dedicat a Manel Sangenís, arquitecte

 

CIUTAT-PATCHWORK

El primer article sobre el que escriuré té a veure amb les tres categories amb les que he dividit el tema d’espai públic. Aquests temes son la gestió, la intervenció i el llenguatge.

Vull parlar sobre els espais connectors de la ciutat: els carrers, passeigs, avingudes, bulevards, passatges, etc. Aquests son de vital importància per la comprensió del vianant sobre el lloc. Son els estructuradors de la ciutat.

..GESTIÓ..En aquest tema, sota el meu punt de vista, els ajuntaments hi tenen la responsabilitat màxima.

..LLENGUATGE..Cal esbrinar els trets bàsics d’aquests eixos en cada cas i cal controlar la seva formalització des de l’administració en totes i cadascuna de les actuacions que s’hi facin.

Per múltiples motius son molts els encàrrecs que s’externalitzen per tal de projectar aquests eixos. I moltes les actuacions que s’hi fan, des del manteniment fins el planejament.

És obvi que l’administració no es pot dimensionar per executar la totalitat dels diferents projectes que cal redactar en certs moments de creixement. Però el que sí que cal és dotar-se de mecanismes per definir i fixar quins han de ser els trets fonamentals d’aquests eixos, que aquests criteris siguin el màxim d’objectius i funcionals en relació amb el lloc i garantir-los en totes les intervencions que s’hi facin.

..CONSTRUCCIÓ..M’estic referint bàsicament al material de les voreres, vorades, als elements urbans (mobiliari, enllumenat, reixes, canals, papereres, etc) i a l’arbrat. (Ja hi dedicaré un altre blocada a aquest tema). Els professionals contractats per desenvolupar aquests projectes solen adaptar-se amb força convenciment quan veuen que es tracta d’un raonament de ciutat. Però hi han casos obvis on sembla que a la manca de directrius municipals clares s’hi ajunta la poca sensibilitat en quan a l’adaptació a la ciutat i simplement no es posen al servei d’aquesta .

És clar que cal donar marge a la lliure expressió però és l’administració qui arbitra on i estableix com amb major o menor grau de diàleg. Podem construir la ciutat amb pedaços diversos creats per diferents “artistes”. Però el fil que ha de cosir a tots ells ha de ser el mateix. I la seva costura també. Tal i com ha escrit en Rafael de Cáceres Zurita ” Els plantejaments lingüístics o formals es dilueixen davant de la crítica del temps”. Diferents fils, desfan la costura.

Patchwork

Com un cobrellit, o un coixí, fet de pedaços (Patchwork). És més, fins i tot és bona i desitjable aquesta diversitat i varietat formal d’espais, però tots ells units per la mateixa costura.

Personalment, de la formalització d’aquestes estructures m’atrau l’aproximació a l’arquitectura vernacle. Amb això em refereixo sobretot a la pàtina d’anonimat que respiren. D’atemporalitat, de saviesa popular fins i tot. De semblar que son allà des de fa molt i molt de temps. Útils.

Les obres d’aquest tipus a l’espai públic, un cop acabades, harien de semblar anònimes, intemporals.

Quan un eix estructurant d’una ciutat esdevé “d’autor”, deixa de ser públic per convertir-se en un element estrany, aliè, artificiòs.

Això crec que dissortadament ha passat per exemple en força casos dels barris de Barcelona (i la gran majoria de municipis) des que el seu Ajuntament va renunciar a continuar tenint la centralitat del disseny de certs espais connectors de la mateixa i per tant va deixar d’exercir la responsabilitat de definir una ciutat sencera. Districtes, empreses públiques, diferents àrees, patronats, consorcis,  tots ells treballant amb la millor de les intencions però, al cap i a la fí, intervenint tots ells en l’espai públic sense una coordinació clara donat que sobretot, no es té clar on estan aquestes costures de la ciutat tot confonent-les amb els pedaços.

Hola a tothom

Em dic Joan Rogés, soc arquitecte, i tinc la sort de treballar (fins ara) en el tema central d’aquest bloc i que a la vegada és el que més m’agrada: l’espai public

A través d’aquest bloc, la meva intenció és la de transcriure, compartir i debatre, tots aquells pensaments al voltant d’aquests temes ( i molts més) que durant anys , he anat escrivint a la meva llibreta de butxaca .

Amb aquest primer post, inicio doncs, aquest camí  i espero fer-lo en la vostra companyia.

A dia d’avui (29-11-10, el gloriós dia del 5-0) aquest bloc encara és molt millorable. Però he decidit començar ja i anar-lo millorant mentre camino. Ho estic construint a estones i he preferit donar-li llum ja. D’altra manera hagués trigat moltíssim.

Espero que us engresqui el tema i us subscriviu al bloc per rebre puntualment els articles.

Una abraçada,

Joan Rogés Figueras

A %d bloguers els agrada això: