L’arquitecte públic

“Amb aquestes processos de seleció de professionals públics no es distingeixen perfils, ni intel·ligència, ni capacitat de gestió, ni de lideratge, ni de gestió de la crisis, ni de tracte al públic, ni (el més important de tot de cara a l’administració) la vocació de servei públic.”

El passat dissabte  19 de febrer l’Ajuntament de Barcelona va realitzar les primeres proves de selecció per a cobrir 7 places d’Arquitecte Superior en regim de funcionari de carrera. Hi entraven 20 temes administratius, 70 temes específics i una prova de català. Absolutament impossible de preparar-me en condicions una fita semblant. A la meva limitada capacitat retentiva pròpia de l’edat li he de sumar (lo normal i propi també de l’edat) responsabilitats laborals, familiars i compromisos socials impossibles de superar sense risc de deixar-me pel camí el costós equilibri de lo saludable (mentalment, emocionalment, físicament).

Crec absolutament retrògrad aquest proces selectiu basat exclusivament en la capacitat memorística de l’ésser humà. El mètode de selecció del funcionariat no ha canviat gens almenys en 25 anys. Suposo que encara son més els anys que fa que s’usen aquests processos però parlo per la meva pròpia experiència de quan vaig aprovar les primeres oposicions d’Auxiliar Pràctic d’Arquitectura a l’Ajuntament de Barcelona a l’any 1987 (buf). Increïble, al·lucinant i patètic. Com si la ciència no hagués avançat en absolut en el coneixement de la nostra ment, dels processos intel·lectuals, de les aptituds, les capacitats de cadascú des d’aleshores. Perquè miri vostè, fa 25 anys no en sabíem més ,…Però ara!!!!.

Amb aquestes processos de selecció de professionals públics no es distingeixen perfils, ni intel·ligència, ni capacitat de gestió, ni de lideratge, ni de gestió de crisis, ni de tracte al públic, ni (el més important de tot de cara a l’administració) la vocació de servei públic. Al llarg de tota la meva vida d’estudiant ningú, mai, em parlà en positiu de la vocació de servei més enllà de la visió despectiva del funcionariat. Sobretot a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona: Ecs, funcionari!!!. Amb sort algun espècimen dels que entren a la funció pública en tindrà d’aquesta “vocació” i aquest/a acabarà per destacar en aquest món. Amb més sort, la majoria acabarà acomplint la tasca per la qual se li assignarà la feina amb correcció i prou (que no és poc).

Avui en dia, en els espais de debat arquitectònic, s’arriba a envejar la posició de l’arquitecte funcionari. No era així fa només tres anys, ni serà així quan tot comenci a anar ni que sigui un pèl millor.

El que jo crec és que l’arquitecte que ocupa una funció pública hauria d’estar preparat i format, a més, en d’altres tipus de coneixements i habilitats de les que s’ensenyen a la Universitat o es demanen en aquestes proves. Per exemple: l’arquitecte d’aquí hauria de saber-se la vida i obra d’en Puig i Cadafalch (arquitecte municipal, professor universitari i rellevant polític) tant o millor que la d’en Le Corbusier. O la de Van Eesteren. Haurien de ser professionals conscients de que el seu nou client és la ciutat, els ciutadans, el país, i deslliurar-se dels conceptes injectats durant tants anys a les escoles d’arquitectura, gairebé sempre elitistes, endogàmics o “ensimismats” . Sobretot haurien de ser persones hàbils en el tracte públic, sensibles al bé col·lectiu i per tant no gens individualistes.

Almenys durant la meva època d’estudiant, a l’Escola d’Arquitectura no s’ensenyava Espai Públic. Ni la seva història, ni la construcció, ni les seves instal·lacions, ni el seu contingut social. Amb sort era una assignatura optativa que s’impartia en un quadrimestre o dos en tota la carrera. Tampoc ho confonguem amb el “Paisatgisme” si us plau, sovint es cau en aquest clamorós error. (Serà un altre article aquest). Tinc la impressió que en el camp de l’ensenyament es continua pel mateixa camí de l’egoisme formal per sobre la lògica interdisiciplinar i pública i es continuen quedant en la superfície transitable entrant al mon del subsòl i les instal·lacions urbanes amb poca serietat i aprofundiment.

En quant al planejament, l’urbanisme, la cosa està un pèl millor ja que penso que s’en surt molt ben format de la Universitat en aquest sentit. No gens de la gestió associada al planejament però.

I en quant a l’edificació pública, i malgrat saber que això no agradarà a molts, aquí sí que no em puc estar d’opinar que no calen arquitectes públics per fer edificis públics. Amb això no vull dir que no sigui necessari dotar-se de professionals que supervisin aquests projectes. Dic que la tasca de redactar i dirigir edificis , per formació, la veig perfectament externalitzable.

L’arquitecte públic ha d’actuar gairebé sempre com a direcció integrada (que és aquella paraulota que paradoxalment molta gent entén en un altra idioma com Project Management). És a dir, vetllar per fer realitat la voluntat política des del moment inicial de la concepció d’una ideia de projecte i fins la seva realització.  A ser possible, influir, assessorar i aconsellar al governant de les millors opcions tècnicament pòssibles oferint sempre el seu coneixement i solucions imaginatives, economicament viables, temporalment possibles i constructivament lògiques. Tot això fent-se responsable de tot el procés contractual i de supervisió per fer-ho possible. I per aquesta tasca reivindico la figura de l’arquitecte per la seva facilitat en resoldre imaginativament situacions molt complexes amb l’intervenció de molts agents de diferents àmbits. Tasca per la qual l’arquitecte es troba format i sensibilitzat a resoldre en tots els sentits.

Per acabar, crec que aquesta tasca principal, precisament de cara a mantenir-se al dia, i per no perdre el contacte amb la realitat, cal compaginar-la periòdicament amb la redacció i direcció d’alguna d’aquestes actuacions en cartera. Per supervisar cal estar al dia.